L'estupefacció de viure 22 Mar 12:33 AM (last month)

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 99 (març 2024) i a La Veu de Benicarló, núm. 1474 (21 de març de 2025).

Joan Enric Barceló
Morir sabent poques coses
Barcelona, Edicions del Periscopi, 2023

En la primera narració d’aquest recull de contes, titulada “Homenatge”, se’ns presenta Llorenç, un treballador i pare de família exemplar que, arribada l’hora de la jubilació, creu que mereix un reconeixement que no acaba d’arribar. Diverses situacions frustrants i divertides fan aflorar el veritable fons del personatge: la voluntat de rebre un agraïment per tot allò que ha fet ens el presenta com un home carregat de ressentiments i enveges. Al capdavall, el conte posa un mirall davant del lector: íntimament, a qui no li agrada que el regracien per tot allò que fa pels altres?

Morir sabent poques coses, la primera obra publicada per Joan Enric Barceló –conegut per formar part del grup musical Els Amics de les Arts– és un conjunt d’onze relats força diversos en els quals, tanmateix, podem veure algunes constants que ja apareixen en el primer. Hi desfilen un seguit de personatges vulnerables que es troben amb situacions imprevistes, que escapen al seu control, i això fa que acaben mostrant parts de la seua humanitat més patètica. L’epígraf inicial del llibre és –molt significativament– una citació de Calders que fa referència a un “desballestament absolut” del “jo”. El desencís, l’inesperat, o el xoc entre les expectatives i la realitat, fan que els contes destil·len una perplexitat davant les vicissituds vitals entre humorística i dramàtica, certa estupefacció davant la realitat. Un tret que efectivament recorda Calders i que, de fet, el títol del recull reflecteix.

Així, sota un tractament en primera instància irònic i divertit, sota una lleugeresa aparent, els contes mostren diversos vessants de cert desconcert vital. Hi apareixen tractats temes com la fi de les relacions sentimentals i la paternitat (“La perillositat”) o la mercantilització a què la societat sotmet fins i tot allò més personal com les amistats dels nostres fills o el llegat digital que deixem en morir (“Atenció al client”, “We End”, dos contes amb cert to distòpic). I sobretot el tema de la mort, que plana sobre uns quants dels relats, en algun cas de manera més directa i tràgica (“Quinze de setembre”, “Dalton Highway”).

Formalment, els contes de Barceló mostren una diversitat en les tècniques que podríem qualificar de juganera. En “La perillositat”, per exemple, el relat inclou unes extenses notes a peu de pàgina que en realitat ofereixen un veritable subtext que mostra les autèntiques motivacions del personatge, ocultes al text principal. En “Fèlix” es mostra un diàleg entre dos personatges oferint-nos només les paraules d’un d’ells, amb la qual cosa s’obrin interpretacions alternatives de la situació. Hi ha un relat configurat com un intercanvi de correus electrònics (“Atenció al client”), un altre molt breu format per una sola i llarguíssima oració (“En el supòsit”), un tercer presentat com un monòleg en el tren (“We End”). Una diversitat formal que propicia una lectura amena i fins a cert punt sorprenent. Lligat amb aquest joc tècnic, també s’estableixen relacions entre els diversos contes, subtils en ocasions, que el lector pot jugar a descobrir.

Un altre tret formal que és comú a quasi tots els relats és l’ús d’un llenguatge contemporani emprat de manera desacomplexada, en ocasions proper a la col·loquialitat. Aquestes diguem-ne llicències pròximes a l’oralitat passen a primer terme en el conte “Els últims onze dies”, una de les característiques més remarcables del qual és tractar de reflectir el registre col·loquial de la narradora. D’altra banda, és una de les narracions en les quals més es barreja l’humor amb la tragèdia, mescla que domina tot el llibre.

Al capdavall, amb Morir sabent poques coses Joan Enric Barceló es presenta com un narrador versàtil, que no amaga l’admiració que sent per alguns mestres del gènere com Calders, i que camina amb soltesa per la prima línia que separa el drama de la rialla. La línia on es troba de vegades l’absurd de viure, i de morir.

El valencià ja ha perdut 4 Mar 4:18 AM (last month)

Il·lustració de Laulauenlaseuatinta

Només el fet que s'haja tirat endavant la consulta sobre la llengua base a l'ensenyament, ja és una derrota. El mal ja està fet. Les persones que estimem la nostra llengua, la llengua dels nostres pares, la llengua en què volem viure, ja hem perdut. Siga quin siga el resultat, fins i tot encara que el valencià reba un suport majoritari (cosa que dubto, almenys a nivell general), perquè fins i tot en eixe cas el percentatge d'assignatures en valencià és menor que el que ara podem tenir.

Però el principal problema és el canvi de perspectiva que introdueix: el valencià es pot triar, és una cosa voluntària. Només cal fixar-se que la major part del debat se centra en termes de valencià sí o no. Ningú planteja sí o no al castellà, perquè en el fons fins i tot aquells que votaran com a llengua base l'espanyol ho faran perquè no volen que els seus fills aprenguen valencià. Per més que ho disfressen, aquesta llei no és en positiu, sinó a la contra: contra el valencià. Tothom sap que el castellà no en pot sortir malparat de cap manera.

La disjuntiva que planteja és perversa. Si volem que la llengua pròpia es mantinga, aprendre valencià i en valencià no hauria de ser opcional, en un context advers amb tanta preeminència del castellà. En quin país és voluntari estudiar en la llengua pròpia? La "llibertat" educativa és una fal·làcia. Per què hem de triar la llengua, si no es trien quines assignatures es faran a cada curs, ni els continguts?

Ara, pel fet d'haver plantejat la consulta, el valencià és vist com una font de conflicte i divisió, i això el perjudica, evita que molta gent l'aprenga i l'empre amb normalitat. L'estigmatitza com una llengua que no genera consens. D'altra banda, el missatge que es llança a la població es clar: si es pot triar és que no és necessari. En comptes de treballar perquè siga útil, i animar així perquè la societat valenciana l'utilitze i el vulga aprendre, la consulta segella la situació del valencià com una llengua supèrflua.

Estem davant, ras i curt, d'un dels atacs més greus de les darreres dècades contra la nostra llengua. Però hi ha esperança. Aquesta ofensiva ha servit perquè els que estimem el valencià ens conscienciem i ens fem forts en la seua defensa. El moviment que s'ha generat feia anys que no es veia, i cal mantenir-lo. Estem carregats de raons, i ens mou l'estima cap al nostre principal signe d'identitat. No hem de perdre de vista això, i no ens rendirem: és l'única opció de futur.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1472 (7 de març de 2025)

Adeu a mossén Canelles 14 Feb 6:00 AM (2 months ago)

De tota la vida recordo a mossén José Canelles com a rector de la parròquia de Sant Pere (del "Cristo", com n'hem dit sempre). Se'n va fer càrrec el 1972, l'any que jo vaig nàixer. O siga, que en els meus records d'infantesa sempre hi apareix: la catequesi, les misses de xiquets, la primera comunió, la confirmació. Per a la major part de benicarlandos, la figura de Canelles és indissociable de l'experiència que hagen tingut amb la vida d'eixa parròquia i amb la imatge del Crist de la Mar.

Però mossén Canelles va ser molt més que un rector que va estar més de 45 anys de servei a Benicarló. Per a diverses generacions de joves –junt a altres capellans com Ricardo Fígols– va ser tot un referent d'una manera d'entendre la fe nova i renovadora, inspirada en el Concili Vaticà II. Va ser impulsor i consiliari de desenes de grups que amb el mètode de la revisió de vida treballaven un cristianisme que els ajudava a entendre i a transformar el món. Un cristianisme, per tant, que no era només devoció, sinó que impulsava a canviar la societat, a treballar per la justícia. Veure, jutjar i actuar eren –són– els tres passos d'un mètode de treballar que conduïa al compromís final: la implicació per canviar un mateix i per canviar l'entorn (l'ambient i les estructures).

Juntament amb mossén Ricardo, van animar la creació a Benicarló del Moviment de Joves Cristians, que treballava a nivell diocesà. Tots els que hi hem passat sabem l'empremta que aquells grups i aquelles trobades locals i diocesanes ens van deixar, tant a nivell personal com de fe. Mossén Canelles no era només el consiliari dels grups a la parròquia de Sant Pere, sinó que també establia una relació personal i d'amistat amb els que els integràvem. Can, com l'anomenàvem familiarment, sempre tenia a punt una xarrada, un café, una estona al despatxet de casa seua al Camí la Mar. La seua proximitat en el tracte no excloïa l'exigència. No deixava que ens acomodàrem, sempre exigia implicació, esforç. Ens "fotia canya", i això ens ha forjat el caràcter.

Perquè Canelles no era un capellà complaent, de bones paraules. Era tossut i radical en l'expressió de la seua concepció cristiana. Les seues homilies sostovaven, alteraven, volien remoure consciències. També "fotia canya" des de la trona en els sermons dominicals. Recordo com als divuit, vint anys, amb idees inconformistes, esperava el sermó de Canelles a missa de dotze, que quasi sempre interpel·lava l'auditori amb poques concessions. Crides a compartir amb els que tenen menys, a no considerar com a propi allò que tenim, a viure la fe de manera vivencial i profunda. Les processons, deia per exemple, no tenen cap sentit si no van acompanyades d'un canvi i un compromís personal. ¿Com pot algú anar a missa, clamava també, si no es parla amb un familiar o no paga el que cal als treballadors? Canelles, amb actitud profètica i des d'una radicalitat profunda, no tenia por de dir les veritats de manera crua, directa.

Sense escarafalls ni proclames, va introduir el valencià a la litúrgia local. La missa de dotze dels diumenges, "la missa dels jóvens" que en déiem, va ser durant molts anys l'única en la nostra llengua a Benicarló. Podem trobar que és poca cosa, però la novetat que això suposava era profunda. No hi havia espai per a cap polèmica: la missa en valencià era un fet i prou, i si els feligresos no sabien les respostes ja les aprendrien amb temps. Com així ha segut. El valencià era la llengua normal i vehicular als grups i les trobades. Per a mi, viure la fe en la llengua que parlava a casa em va fer lligar les dues coses de manera indissoluble.

Divendres passat, mossén Canelles va marxar a la casa del Pare. Dissabte, a la missa funeral, de comiat, ens retrobàvem molts que ens sabem marcats per la seua figura, les seues paraules. El recordatori duia escrita una cita dels Fets dels Apòstols: "No he deixat de dir-vos res que us pogués ser útil". En efecte, tot el que ens va dir mossén Canelles ens ha estat útil; és més, som el que som, som com som, gràcies a ell i altres com ell.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1469 (14 de febrer de 2025)

Per què valencià? / 2 10 Jan 6:54 AM (3 months ago)

Fa uns dies encetàvem el tema de per què cal que les famílies trien valencià com a llengua vehicular a l'escola, i incidíem en el fet que les persones que parlem valencià hem de defensar allò nostre, per a evitar que se'ns menystinga per parlar la llengua pròpia d'ací. Ara bé, algú podria argumentar que per a aprendre valencià ja hi ha l'assignatura de valencià, i que com que vivim en un territori bilingüe, no és cap problema, fins i tot és recomanable, estudiar en les dues llengües. Desgraciadament, no és així.

En una situació de bilingüisme perfecte, això no seria cap problema. Però actualment això no es dona entre el valencià i el castellà: hi ha un evident desequilibri a favor del segon. En la nostra societat el castellà ens el trobem a tot arreu: als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, a internet, al carrer, en el món econòmic i polític. Per tant, un xiquet o un adolescent actual viu immers en un món comunicatiu prioritàriament castellà. Si parla valencià a casa, evidentment l'aprendrà, però costarà més que aprenga a escriure'l. Però és que si parla castellà, no l'aprendrà mai -ni oralment ni per escrit- si no l'aprén a escola.

Per a contrarestar la presència imponent i majoritària del castellà a la societat, a l'educació cal fer una discriminació positiva a favor del valencià. Perquè el valencià és el que es coneix en lingüística com una llengua minoritzada, i requereix d'especial respecte i protecció. Amb l'assignatura de valencià no n'hi ha prou. Actualment és d'allò més habitual que un alumne acabe l'escolarització sense saber no ja escriure, sinó dur una conversa normal i quotidiana en valencià. Perquè l'entorn familiar i social és molt més potent que el que l'assignatura de valencià pot fer. El castellà, en canvi, s'aprén igualment. Com a professor, he vist infinitat de casos d'alumnes que, tot i ser valencianoparlants i haver estudiat en valencià a l'escola, escriuen millor en castellà.

En igualtat de condicions, el valencià perd. No es pot aplicar un bilingüisme total com si valencià i castellà foren iguals: cal afavorir el feble perquè s'arribe a una igualtat. I si volem que els nostres fills i filles aprenguen les dues llengües, cap optar pel valencià a l'ensenyament, perquè en cas contrari no l'aprendran. L'única opció d'un bilingüisme real és estudiar en valencià.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1464 (10 de gener de 2025)

Els llibres que he llegit el 2024 31 Dec 2024 5:49 AM (3 months ago)

Com ja comença a ser tradició, acabo 2024 fent balanç d'un dels aspectes més importants del que ha estat l'any: la lectura. Aquests són els llibres que he llegit. Si he fet algun escrit o comentari sobre el llibre, el podreu llegir clicant a l'enllaç. Enguany he augmentat una mica la mitjana: l'anyada ha segut bona, tenint en compte que compto com a llibres independents les quatre novel·les d'El quartet d'Alexandria, ja que com a tals van ser publicades en el seu moment per l'autor. També he fet més lectures en format eBook, que trobo francament còmode. I he començat a fer relectures, una pràctica a la qual no soc molt propens; deu ser que em faig gran.

Andrea Camilleri, Un nido de víboras, Salamandra (eBook).
Jaume Roig, Espill, Onada.
Dijous d’Arts, El meu poble i jo, Antinea.
Esperança Camps, La por, Edicions del Bullent.
Joan Gregori, Desembosc, Onada.
Michel Houellebecq, Las partícules elementales, Anagrama (eBook).
Amàlia Roig, Ítaca i el japonès, Onada.
Clara Queraltó, El que pensen els altres, Proa.
John Williams, Stoner, Edicions 62.
Bram Stoker, Dràcula, Viena.
Ray Bradbury, Fahrenheit 451, Proa (relectura).
Irene Vallejo, El infinito en un junco, Penguin Random House.
Lucia Pietrelli, Deimos, Males Herbes.
Maria Climent, A casa teníem un himne, L’Altra Editorial.
Carmen Laforet, Nada, Destino (eBook).
Joanjo Garcia, Els adeus del Jaguar, Bromera.
Lawrence Durrell, El quartet d’Alexandria: Justine, Proa.
Isaac Asimov, L’home bicentenari i altres relats, Bromera.
Lawrence Durrell, El quartet d’Alexandria: Balthazar, Proa.
Isabel-Clara Simó, El meu germà Pol, Bromera.
Lawrence Durrell, El quartet d’Alexandria: Mountolive, Proa.
Lawrence Durrell, El quartet d’Alexandria: Clea, Proa.
Ursula K. Le Guin, La mà esquerra de la foscor, Raig Verd.
Xavier Aliaga, Això no és un western, Clandestina (eBook).
Guy de Maupassant, Bola de sèu, Amós Belinchón.
Guy de Maupassant, Bell Amic, Enciclopèdia Catalana.
Roc Casagran, L’amor fora de mapa, Sembra.

Desfer els nusos de la por 30 Dec 2024 9:29 AM (4 months ago)

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 100 (juliol 2024) i a La Veu de Benicarló, núm. 1465 (17 de gener de 2025)

Esperança Camps
La por
Picanya, Edicions del Bullent, 2023
175 pàgines

La narradora de La por manifesta des de l’inici que escriu per una peremptòria necessitat interna de desfer els “nusos” que la tenallen: “lluit contra uns nusos que cada dia són més estrets. Una veu em diu que els desfaci que digui moltes paraules perquè la veu les senti. [...] La veu que parla és rodona i em diu escriu. Escriu! Parla! Digues què et fa mal. Digues digues digues. No callis més. Esberla els vidres. Escriu les paraules que et conten que et diuen qui ets que t’expliquen.” Des d’un present dolorós, que aviat anem entenent desequilibrat, anirà recordant escenes de la seua infantesa, en la qual haurem de trobar les raons de tot plegat.

La infància que ens presenta aquesta narradora sense nom —cap personatge té nom en la novel·la, com si no tingueren rostre— hauria de ser feliç, aparentment. Un pare madur que viatja molt, una situació benestant, amb criada a la casa, perquè com li repeteix sovint la seua mare ells no són com la resta de la gent del poble. Una mare jove i bonica, elegant, que rep visites distingides. Educació a un col·legi de monges, regals cars, una màquina de fer fotos que les altres xiquetes no tenen, regals que li porten per reis i també quan els pares viatgen junts i la deixen interna al col·legi de monges.

Tanmateix, prompte anem endevinant que hi ha alguna cosa que no va a l’hora. Amb la innocència de la perspectiva infantil adoptada, sense judicis de valor, se’ns mostra una relació distant amb els pares, una mare que no mostra cap afecte, un pare llunyà dedicat només a uns negocis boirosos, unes monges agres i repressives, una sensació de tenir una família diferent a la de les altres xiquetes. Hi ha una tensió constant en la narració, una manera de dir suggerint la sensació d’angoixa i d’inquietud, que explica els “nusos” que té la protagonista en el present. Fins que tot acaba prenent sentit.

Un dels encerts més destacables de La por és, sense cap mena de dubte, la veu narrativa: tant per l’elecció com la manera excel·lent de resoldre-la. Es tracta, en efecte, d’una veu infantil, però conduïda i recordada des d’una maduresa que, amb penes i treballs, tracta d’obrir-se camí a través d’una ment confosa. Aquests dos plans temporals es van alternant amb fluïdesa, sense dificultar la lectura, de tal manera que el present adult i el passat infantil es doten mútuament de sentit. Tot això amb naturalitat, una sensibilitat extrema i una aparent senzillesa realment admirables.

La trama no és presentada en ordre cronològic: els records infantils són de vegades dels vuit anys, o dels dotze, sense seguir una trama lineal. La mateixa narradora ho avisa a les primers pàgines: “Qui cerc una història que fugi. Aquest és el cau de la teranyina i el laberint del no-res.” En efecte, l’estil és proper al monòleg interior, amb anades i vingudes del present al passat, capítols fragmentaris sense encapçalament i d’extensió desigual, i una supressió calculada de signes de puntuació. Aquesta tria estilística és coherent amb la perspectiva adoptada, que són les veus interiors de la protagonista tractant de desfer a través de la paraula els nusos d’angoixa que la fermen. Les escenes més pròpiament narratives alternen amb d’altres més líriques, que mostren les imatges recurrents que assetgen la ment de la protagonista: la presència de la mar, la paret salada. Tot escrit amb un llenguatge bellíssim, que no deixa anar de la mà el lector en cap moment.

Amb La por, Esperança Camps ens ofereix una novel·la breu però concentrada i intensa, dolorosa i inconfortable, poètica i desoladora, sobre la manca d’afecte en la infantesa, la soledat infantil, la necessitat humana de comunicació i d’amor, el mal que poden fer les mentides en una ment infantil. Una narració que suposa una remarcable mostra de domini estilístic i de riquesa lingüística.

'Bell Amic', de Guy de Maupassant 26 Dec 2024 9:10 AM (4 months ago)

Sempre em fascina la capacitat de la novel·la realista del segle XIX per a retratar el seu temps. "Retratar" no només en el sentit de "descriure", sinó també de deixar-lo "retratat", com es diu col·loquialment: de criticar-lo, de posar al descobert les vergonyes de l'època en què van ser escrites. N'he trobat un altre excel·lent exemple en Guy de Maupassant, del qual he llegit sense solució de continuïtat Boule de suif (Bola de greix, 1880), la narració breu que el va llançar a la fama -una extraordinària peça, absolutament perfecta, precisa com un míssil a la línia de flotació de la hipocresia burgesa-, i Bel Ami (1885), una de les seues novel·les més conegudes.

Bell Amic (en traducció de Domènec Guansé al català, editada per Proa) és, ras i curt, una magnífica novel·la. Se'ns hi narra l'ascens social de Georges Duroy, un jove que ha servit a Argèlia en l'exèrcit durant un temps, i ara viu a París en condicions més aviat precàries. Aviat troba Forestier, un antic company que l'introdueix en el periòdic on treballa. L'obra té dues parts. En la primera, Duroy es mostra com un personatge sense capacitat per a l'ofici de periodista, fins i tot ridícul, un jove que ha entrat en un món per al qual mostra poques aptituds. Ara bé, amb molt d'èxit amb les dones; fàcilment té diverses amants. En la segona part, el personatge es desplega del tot i s'enlaira. Amb la mort de Forestier, es casa amb la vídua, ocupa el lloc del difunt al diari i adquireix cada cop més influència, gràcies a les informacions de la seua esposa, molt ben relacionada. Però no en tindrà prou, i anirà usant estratègies cada cop més audaces i sobretot traient partit del seu atractiu amb diverses dones, a les quals utilitzarà per assolir cada cop més diners i notorietat.

El personatge de Duroy es mostra com un arribista sense escrúpols, que utilitza tothom, i en particular el sexe i les dones, per aconseguir els seus objectius. En els darrers capítols, que són d'autèntic vertigen, es mostra com un home amoral, astut i calculador. Això es mostra especialment en la relació que sosté amb la senyora Walter, esposa del director del diari, una dona madura a la qual aconsegueix seduir malgrat la seua resistència (capítol IV de la segona part). Després d'una escena de seducció a l'església de la Trinitat -que em recordava l'escena entre Emma i Léon a Madame Bovary- en què ella acaba confessant-se i rebutjant-lo, Georges aconsegueix que se li entregue en una escena descarnada.

"De sobte, parà de forcejar, i vençuda, resignada, va deixar-se despullar. Ell li treia una a una, manyosament i de pressa, totes les peces del seu vestit, amb dits lleugers de cambrera.

La senyora Walter li havia pres el seu cosset de les mans per tal d'amagar-hi la cara al darrera, i romania dreta, tota blanca, amb la roba caiguda als seus peus .

Llavors ell, sense treure-li les botines, se l'emportà al braç cap al llit. I ella, amb veu trencada, li digué a l'orella: -Us juro... us juro... que no he tingut mai cap amant. -Com una noieta hauria dit: -Us juro que sóc verge.

Duroy pensà: -Vet aquí una cosa que m'és completament igual."

No deixa de sorprendre'm d'altra banda la gosadia en la descripció d'un seductor sense cap ètica només unes dècades després que Flaubert -admirat, d'altra banda, per Maupassant- fos dut a judici per molt menys a Madame Bovary.

Més enllà de les peripècies eròtiques i polítiques del personatge, Bell Amic és una crítica àcida i duríssima a la hipocresia social de la societat francesa de l'època, perfectament aplicable a la nostra, d'altra banda. Hi apareixen els lligams del periodisme amb el poder, els interessos darrere de les informacions periodístiques que només pretenen afavorir l'ascens de determinats polítics que no tenen cap altre interés que enriquir-se en l'exercici del poder. Les càrregues de profunditat són fortes i van apareixent sense necessitat de ser explícites; aquesta és la gràcia dels novel·listes del XIX de què parlava al principi. Per arribar a una conclusió àcida: només arriben a dalt de tot aquells que no tenen cap escrúpol ni moral. L'escena final és absolutament apoteòsica en aquest sentit.

Per què valencià? 20 Dec 2024 3:22 AM (4 months ago)

Aquest estiu va actuar a les festes de Benicarló un monologuista valencià que va fer, com ja se sabia perquè ho posava al programa, l'espectacle en valencià. A les xarxes socials, una senyora de procedència forana es va queixar. Adduïa que com que l'espectacle era en valencià "no entendía nada", això li pareixia una falta de respecte i "me tuve que marchar". Molta gent li va respondre que si no entenia el valencià, el més lògic era que no assistira a l'actuació, però que no tenia dret a queixar-se, perquè el valencià és la llengua pròpia de Benicarló, i a més d'actes en castellà ja n'hi havia d'altres.

Uns dies o setmanes després, a casa meua vam tindre una edificant conversa amb uns adolescents que passaven pel nostre carrer. Ens vam adreçar a ells per a recriminar-los una conducta incívica que afectava la nostra casa, i ens van contestar a crits i amb males maneres que ells "no entendían el valenciano", que era la llengua amb la qual els havíem parlat. Semblava que érem nosaltres els maleducats per parlar-los en la llengua d'ací.

Aquests fets són indicatius d'una tendència que cada cop es pot observar més: estem arribant a un punt que quasi no podem parlar valencià ni al nostre poble. O bé hi ha gent que no ens entén, i no té cap intenció d'entendre'ns, o bé el fet de parlar-lo sembla que siga una ofensa per a algú. Em fa l'efecte que ens trobem en aquesta situació perquè durant dècades hem canviat de llengua per una suposada "educació", i ara recollim els fruits d'aquesta actitud: "els altres" ens menyspreen, consideren que la nostra llengua és "de segona", i que tenim "l'obligació" de parlar castellà.

Cal un canvi d'actitud per part de la gent que parlem valencià. Ens hem de fer valdre. Hem de prendre consciència que si nosaltres no defensem la nostra llengua, no ho farà ningú per nosaltres. Si la senyora que va anar a un monòleg en valencià percebera que ací a la gent això li importa, no s'atreviria a fer declaracions del tipus de les que va fer. Si volem que ens respecten, ens hem de respectar primer nosaltres.

Tot això em ve al cap per un tema que l'actual Consell de la Generalitat s'ha tret de la màniga: la consulta als pares sobre la llengua a l'ensenyament, en el marc de l'anomenada "llei de llibertat educativa". És una qüestió preocupant, perquè és en el marc de les escoles i instituts que ens juguem bona part del prestigi i la vitalitat del valencià. Caldria que la llengua vehicular majoritàriament en l'ensenyament fora el valencià. Per què?

Entre d'altres coses, perquè el valencià siga vist com una llengua normal, necessària. Perquè els nostres fills i filles vegen que el valencià és almenys tan digne com el castellà. Perquè les famílies que han vingut de fora entenguen que per a integrar-se ací cal saber valencià. Però, sobretot, perquè és la nostra llengua, la llengua pròpia del nostre poble, de la nostra comarca, del territori; no l'hauríem de menystenir, simplement per ser la nostra hauria de tenir una consideració especial. Si no, ens podem trobar en situacions com les que he explicat abans, en les quals quasi hem de "disculpar-nos" per parlar valencià.

Per a no sentir-nos estrangers a casa nostra, hem de triar valencià a l'escola. I per altres coses de les quals hauríem d'anar parlant altres dies.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1462 (20 de desembre de 2024)

Aquesta entrada té una continuació en aquesta altra.

'El quartet d'Alexandria', de Lawrence Durrell 8 Dec 2024 8:55 AM (4 months ago)

Aquest estiu vaig dedicar molt del meu temps de lectura a emprendre una d'aquelles obres pendents que, si no és amb moltes hores per endavant i una bona dosi d'energia lectora, es poden fer molt costa amunt. Tant per l'envergadura com per la complexitat. Parlo del llibre pel qual és conegut Lawrence Durrell, El quartet d'Alexandria, que he llegit en la traducció de Lluís-Anton Baulenas (Proa, 2021). Dic llibre però, com és sabut, es tracta en realitat de quatre novel·les, que va publicar per separat entre 1957 i 1960: Justine, Balthazar, Mountolive i Clea. Tanmateix, un cop llegides, em sembla obvi que no poden ser llegides de manera independent, i que, almenys, cal llegir-les en l'ordre en què van ser publicades, si és necessari amb alguna pausa entre cadascuna, però no deixant passar un temps excessiu entre l'una i l'altra. S'apreciaran així millor les relacions entre les quatre, i també es podrà valorar millor l'experiment narratiu que Durrell proposa.

Un experiment que ell mateix va expressar el prefaci que va escriure al conjunt del quartet. Després de dir que «el grup de quatre novel·les està pensat perquè es llegeixi com una sola novel·la», expressa quin era el pla: «En intentar elaborar la meva forma, vaig adoptar, com a analogia aproximada, la proposta de la relativitat. Els tres primers llibres es relacionaven de manera intercalada, ja que eren "germans" els uns dels altres i no pas "seqüeles"; només la darrera novel·la pretenia ser una veritable seqüela i desencadenar la dimensió temporal. El conjunt estava pensat com un desafiament a la progressió formal de la novel·la convencional: la novel·la saturada de temps de l'època» (p. 7).

Ja veiem que es tracta d'un projecte ambiciós en la intenció. Però que ningú s'espante davant les obscures referències de Durrell a la física teòrica. Tot plegat es concreta en tres novel·les que giren, aproximadament, al voltant dels mateixos fets, personatges i període de temps, però des de perspectives diferents, amb elements nous que en canvien la percepció. Per contra, la quarta novel·la se situa, efectivament, uns anys després en el temps, i ens mostra l'evolució posterior dels personatges.

El conjunt és una obra magna que dona per a anàlisis extenses i profundes. Jo em limitaré a oferir ací les notes de lectura que m'ha suscitat aquest estiu a Alexandria.

Justine

Lawrence Durrell

La primera de les novel·les, Justine, ens presenta un narrador en primera persona, innominat encara, que sabrem molt més endavant —a la següent novel·la— que es diu Darley. Escriu des d'una petita illa grega, on viu amb una nena, filla de la seua amant Melissa, i recorda la seua vida a Alexandria i en especial la seua relació amb Justine, amb la qual va tindre una relació clandestina. Ella és jueva i està casada amb Nessim Hosnani, un ric magnat copte, també amic de Darley, i que sembla consentir tàcitament la relació.

Ja des de ben prompte, se'ns posa en boca de Justine el que podria ser la intenció programàtica del Quartet:

«La veig asseguda davant dels múltiples miralls de la seva modista mentre li prenen mides per a un vestit de pell de tauró i dient:

—Fixa-t'hi! Cinc imatges diferents del mateix individu. Ara, si escrivís, provaria de descriure així un personatge, amb un efecte multidimensional, una mena de visió prismàtica. Per què no podem mostrar més d'un perfil alhora?» (p. 27).

Justine és el centre indiscutible d'aquesta primera novel·la. Un personatge sensual, ambigu, captivador, torturat, que contínuament se'ns escapa, com al mateix narrador. Però allò que sobta més el lector és la manera de presentar la narració, que dinamita el concepte de temps narratiu. Els fets no ens són presentats en ordre cronològic, sinó de manera desordenada i fragmentària, anant endavant i endarrere, i sense especificacions temporals concretes que permeten situar el lector. El mateix narrador afirma: «Sobretot, el que haig de fer és anotar experiències, no pas en l'ordre en què van tenir lloc —perquè això és història—, sinó en l'ordre en què van esdevenir significatives per a mi.» (p. 115).

Aquesta peculiar manera de presentar la narració fa que la lectura presente al principi una certa dificultat, ja que el lector ha d'unir aspectes de la trama que han anat apareixent ara i adés. No estem parlant d'un fragmentarisme tan experimental com podria ser el de Joyce, perquè la veu narrativa és més convencional, menys trencadora, però l'exigència hi és. D'igual manera, els diversos personatges no ens són «presentats», sinó que apareixen sense explicar-nos qui són ni la relació que tenen entre ells, de manera que el lector ha d'anar recollint indicis. D'altra banda, el tempo narratiu és lent i poètic, recorda en alguns aspectes Proust: importen més les sensacions que els fets, i durant bona part de la novel·la sembla que no hi ha acció; de fet, bona part d'aquesta es concentra en els darrers capítols.

Al capdavall, el tema d'aquesta novel·la és l'enigmàtica Justine, sobre la qual va girant el narrador, obsessionat per la relació que hi va mantenir. Però també la mateixa ciutat d'Alexandria, potser l'autèntica protagonista: «la ciutat que ens va utilitzar com si fóssim la seva flora, i ens va precipitar en conflictes que eren seus i que nosaltres, erròniament, crèiem nostres: estimada Alexandria!» (p. 13). D'ací que la descripció dels ambients siga tan important, i se'ns transmeten de manera vívida i eficaç la sensualitat i la sensorialitat de la ciutat, la seua bigarrada diversitat.

Els personatges que hi van apareixent, alguns dels quals es mantindran al llarg de tot el Quartet, semblen emanacions de la ciutat. Hi trobem el metge Balthazar, ànima d'Alexandria, aficionat a la càbala; el diplomàtic francés Pombal, faldiller i entranyable; el vell oficial de policia Scobie, personatge grotesc que sovint ofereix un contrapunt còmic a la narració; l'escriptor Pursewarden, paradoxal, burleta i provocador; la fràgil i malalta Melissa, la ballarina amant de Darley.

Dos elements, per acabar sobre Justine, que retrobarem al llarg de tot la tetralogia. Primer, la presència de narradors dins de la narració principal, la intertextualitat: moltes pàgines d'aquesta novel·la són la transcripció d'una novel·la fictícia titulada Moeurs, escrita pel primer marit de Justine, que és una investigació a penes encoberta sobre ella; també apareixen fragments dels diaris de la mateixa Justine. Segon, la importància de la sexualitat, com una força obscura, complexa, que domina els éssers humans; hi apareix en totes les seues diverses variants, sense ser explícita en els actes però sí present de manera directa. Vaig saber després que Durrell era amic personal de Henry Miller, amb qui té en comú aquest interés per la sexualitat.

Lawrence Durrell i Henry Miller el 1963

Balthazar

Amb la segona novel·la, Durrell comença el joc de perspectives a partir d'allò que ens ha presentat a la primera. Darley, que torna a ser el narrador, ha passat al seu amic Balthazar els fulls que tenia escrits —la novel·la Justine— i aquest el visita a l'illa on s'està i li deixa un extens comentari sobre allò que havia escrit. Són les noves aportacions de Balthazar allò que estructura tota aquesta segona part. No ens trobem, per tant, amb una seqüela, sinó més aviat una ampliació o matisació de la història exposada al primer llibre. És a dir, que la proposta que Durrell fa no és canviar el narrador per a oferir una nova perspectiva sobre els fets (un recurs al qual ens ha acostumat una part de les noves tendències de la narrativa contemporània), sinó tornar als mateixos fets per a afegir elements nous que, en algun cas, obliguen a reformular allò que coneixíem.

Durrell posa en la veu del personatge de Balthazar una mena de definició d'allò que ell està fent al Quartet:

«"Suposo —escriu en Balthazar—, que si ara volguessis incorporar d'alguna manera tot el que t'estic explicant al teu manuscrit sobre la Justine, et trobaries amb una mena de llibre força curiós. Tot s'explicarà, per dir-ho així, en capes. Sense voler, pot ser que t'hagi proporcionat una manera de fer una mica particular! No gaire diferent de la idea d'en Pursewarden d'una sèrie de novel·les amb 'panells lliscants', com ell ho anomenava. O bé, potser, com algun palimpsest medieval, on diferents tipus de veritats es dipositen l'una sobre l'altra per tal d'anul·lar-se o, potser, complementar-se entre elles."» (p. 414)

L'inici de Balthazar m'ha semblat especialment fascinant per dos aspectes. D'una banda, l'aparició de Balthazar, que ha llegit el llibre anterior, permet una autoconsciència dels personatges que els fa transitar entre la realitat i la ficció, de manera semblant com passa a l'inici de la segona part del Quixot: «Al cap i a la fi, què et proposaves, descriure'ns com a persones reals o com a personatges? [...] Tots som gent real —va afirmar—. Tant és el que intentis fer amb nosaltres: som gent que encara som vius.» (p. 257-258)

El segon element que m'ha captivat de l'inici de Balthazar és la reflexió sobre què és la veritat, i si té sentit pensar que n'hi ha o que podem arribar a saber-la. Una idea que, de fet, subjau en la reinterpretació constant dels fets que planteja el Quartet.

«"La veritat —va dir-me un cop en Balthazar mentre es mocava amb un mitjó vell de tennis—, la veritat és la cosa que, amb el pas del temps, es contradiu més."

I en una altra ocasió en Pursewarden va dir una cosa no menys remarcable: "Si les coses fossin sempre el que semblen, com s'empobriria la imaginació de l'home!"» (p. 261)

«"Vivim —escriu en Pursewarden en alguna banda— vides basades en ficcions seleccionades. La nostra visió de la realitat està condicionada per la nostra posició en l'espai i en el temps, no pas per les nostres personalitats, tal com ens agrada d'imaginar. Cada interpretació de la realitat es fonamenta, doncs, en una posició única. Dues passes cap a l'est o cap a l'oest i tota la imatge canvia." Una cosa així, més o menys, diu...» (p. 253)

En conjunt, Balthazar és més lleuger que Justine, inclou més diàleg i hi ha fins i tot algun passatge humorístic, com per exemple les escenes protagonitzades pel grotesc Scobie. Apareixen personatges nous que tindran molta importància en la trama més endavant: especialment Narouz, el germà de Nessim, i Leila, la mare de tots dos.

L'estructura d'aquesta segona novel·la és semblant a la de la primera, en el sentit que centra el clímax final en una mort violenta. Si a Justine aquesta es produïa durant una cacera organitzada per Nessim, ara té lloc en el context del carnaval d'Alexandria, que és descrit en el capítols finals amb una excepcional vivesa, en unes pàgines certament magistrals. Només per escenes com aquesta, junt amb algunes descripcions dels barris populars d'Alexandria, Durrell ja s'eleva a la primera divisió dels novel·listes.

Per cert, i com a curiositat: el nom del narrador —Durley— apareix esmentat per primer cop, i de passada en un diàleg, al capítol X de Balthazar (p. 437).

La Corniche d'Alexandria al primer terç del segle XX

Mountolive

En el tercer llibre del Quartet, Lawrence Durrell opta per primer i únic cop per un narrador extern a la història. De fet, és la novel·la narrativament més convencional: impera l'ordre cronològic, i la narració estricta, la trama, hi té més pes. No debades inclou un epígraf inicial de Stendhal: «Il faut que le roman raconte.» (p. 482). Contem, doncs. I el narrador omniscient es focalitza en un personatge que només havia aparegut fugisserament a Balthazar, el diplomàtic anglés Mountolive, i es disposa a contar. I comença per uns anys abans dels fets de les novel·les anteriors, durant la primera estada del protagonista a Egipte, quan va conéixer la família Hosnani, i especialment la mare, Leila, amb la qual va establir una relació amorosa.

Aquesta novel·la és la més diferent de la resta de les que conformen el conjunt, i no només per ser l'única que recorre a un narrador omniscient. Hi ha un canvi de to molt evident, i fins i tot per primer cop apareixen escenaris de fora d'Egipte (Moscou, Berlín, Londres), justificats pel fet que anem resseguint la carrera diplomàtica de Mountolive, fins que torna anys després a Alexandria en qualitat d'ambaixador. I llavors ens retrobem amb l'època narrada als dos llibres anteriors, i s'aplica la següent capa del palimpsest. Personatges que eren secundaris adquireixen entitat en aquesta novel·la: el mateix Mountolive, que esdevé protagonista, o personatges com Narouz, Pursewarden o Darley que adquireixen noves dimensions. Per primer cop veiem a Darley «des de fora», i la visió que en tenim és molt diferent a la que n'havíem extret de les seues narracions, ja que ara és a través de Pursewarden, un personatge que definitivament adquireix un paper més i més rellevant en el conjunt.

Mountolive és potser la novel·la més aclaridora del Quartet, en introduir la visió diguem-ne política dels fets. Descobrim que bona part de les accions del matrimoni Hosnani s'explicaven per una intriga dels coptes egipcis a favor dels interessos jueus a Palestina (recordem que Nessim i Justine són copte i jueva, respectivament, i que ens trobem en els anys previs a la Segona Guerra Mundial), enfrontant-se als anglesos els interessos dels quals representa Mountolive, qui es trobarà en un conflicte entre el deure i l'amistat. Aquella trama que narrada per Darley era sentimental i poètica, esdevé ara un intriga d'abast internacional, amb tràfic d'armes inclòs.

De nou, aquesta novel·la es tanca amb una mort. I, de nou, hi ha una excel·lent, bigarrada, excessiva i magistral narració d'una escena col·lectiva, el vetlatori sobre el personatge mort en una mansió al desert, que referma l'extraordinària capacitat de Durrell per a descriure les escenes d'ambient. Però abans haurem assistit a una caiguda als inferns de Mountolive, que suposa un desengany absolut d'Egipte per a ell.

Clea

La darrera novel·la del Quartet reprén el paper de Darley com a narrador, ara amb una veu renovada pel temps i l'experiència. Com hem dit a l'inici, és l'única que té en compte el factor temporal (almenys en teoria, ja que Mountolive també el tenia en retrocedir uns anys abans en l'acció), i té lloc uns anys després del fets centrals de les novel·les anteriors, ja que se situa durant la guerra mundial. De fet, la narració de Darley, a diferència del que ocorria a Justine i Balthazar, sí que segueix ací un ordre cronològic, la qual cosa fa que siga més convencional. I també apareix el seu nom de manera més explícita.

Anys després, Darley torna a Alexandria i comença una relació amb Clea, una pintora que havia anat apareixent a totes les novel·les anteriors com amiga i confident dels diversos personatges. Ens trobem de nou amb el cas d'un personatge secundari que rep un major desenvolupament posterior. Se'ns hi va mostrant el destí dels personatges anys després: el pas del temps té un paper central en aquesta novel·la que no tenia en les anteriors.

Aquella intertextualitat a què féiem referència més amunt i que és comú a tot el Quartet, té en aquesta novel·la una manifestació destacada. Tot el tercer capítol és la transcripció del quadern de notes de Pursewarden, que du per títol «Les meves converses amb el Germà Ase». El Germà Ase en qüestió és el mateix Darley, al qual Pursewarden ridiculitza però alhora s'hi adreça. Tots dos personatges escriptors, de fet, semblen tenir elements que fan pensar que són alter ego del mateix Durrell, com si aquest es desdoblés en tots dos. Aquest capítol és una mena de torrent en què s'expandeixen en totes direccions les divagacions artístiques i pseudofilosòfiques de l'extravagant i lúcid Pursewarden, una espècie de deliri que em recorda en certa manera Joyce pel desordre —però també el Soleràs de Joan Sales, val a dir-ho.

Pursewarden acaba convertint-se així en un dels protagonistes del conjunt de novel·les, si no en el personatge més destacat. En part un misteri per a la resta de personatges, un enigma que entre tots ajuden a desvetlar. La seua germana Liza, que ja havia aparegut a Mountolive, pren ací major entitat i revela aspectes de Pursewarden que ens mostren encara altres cares d'aquesta polièdrica i complexa figura.

S'ha dit sovint que Clea és la novel·la que suposa el tancament del Quartet, i així és. El final és positiu i esperançat: diversos personatges abandonen Alexandria, pot ser per sempre; es tanca així el «temps d'Alexandria» i sembla obrir-se el «temps de París», com una nova etapa de futur. Però al mateix temps fa la sensació que el cicle de novel·les podria no acabar ací, que podria allargar-se indefinidament; les notes de feina (p. 1087) que tanquen el volum semblen indicar-ho així.

Aquesta observació es vincula també amb la relació o semblança que, de manera insistent i creixent, he observat entre El quartet d'Alexandria i Incerta glòria, de Joan Sales. La insistència a tornar una vegada i una altra sobre els mateixos fets i personatges, quasi de manera obsessiva; el fet que cada part del llibre aporta noves dades sobre les relacions entre els personatges i sobre la trama; fins i tot cap al final la preminència que pren el personatge de Pursewarden i l'atracció que exerceix sobre la resta, a la manera del Soleràs de Sales; tot això no pareix que puguen ser influències directes, ja que no em consta que Sales conegués l'obra de Durrell (a més, Incerta glòria és com a mínim contemporània d'aquesta, i anterior en part), però m'han cridat fortament l'atenció les coincidències. Al cap i a la fi, l'obra de Sales també sembla un palimpsest, un etern retorn sobre la mateixa trama, dipositant-hi nous sediments, com passa en el Quartet.

Què podem dir, per a concloure? El quartet d'Alexandria és certament una obra prolixa, difícil, que exigeix un lector atent i pacient, però també majestuosa i imponent. Les descripcions d'ambients (a Clea encara n'hi ha un altra que m'ha impactat: la de la processó), el protagonisme de la ciutat d'Alexandria, tan magníficament posada en primer pla, tan sensual, tan complexa i rica; un estil barroc i líric, amb imatges impactants; l'abundància de fragments dignes de destacar, alguns com aforismes brillants, altres com a reflexions suggerents (vegeu les poques mostres que incloc ací baix al final); tot això la fan una obra complexa, difícil d'abraçar i explicar amb concisió. Els seus grans temes? Potser l'amor, o més aviat el sexe, com a pulsió humana inevitable. També l'art i la creació, com a expressions supremes de la vida. I el temps. I la incapacitat d'arribar al coneixement absolut de la realitat.

------

«Ens utilitzem els uns als altres com destrals per tallar els que estimem de veritat.» (p. 111)

«Tots percacem raons racionals per creure en l'absurd.» (p. 91)

«Ara reconeixia que l'odi no és més que un amor fracassat» (p. 203)

«Com podria ser cap altra cosa, el coneixement, sinó imperfecte? No em puc imaginar que la realitat mantingui mai una semblança de debò amb la veritat humana [...]. A mi m'agradaria acontentar-me amb el simbolisme poètic que presenta, la mateixa forma de la natura.» (p. 920-921)

«Sorgiran les grans escoles de l'amor, i el coneixement sensual i l'intel·lectual prendran la força l'un de l'altre. Es traurà de la gàbia l'animal humà. Es netejarà tota la seva bruta palla cultural i les restes coprolítiques de les seves creences. I l'esperit humà, irradiant llum i joia, trepitjarà flonjament l'herba verda com un dansaire; [...]

Sí, per escampar l'abast de la sensualitat física fins que abraci les matemàtiques i la teologia; per nodrir, no pas per obstruir les intuïcions. Perquè cultura significa sexe, el coneixement radical. [...]

L'energia sexual i l'energia creativa van de bracet. Es transformen l'una a l'altra: la solar sexual i la lunar espiritual mantenint un diàleg etern. Cavalquen alhora per l'espiral del temps. Abasten totes les motivacions humanes. Només trobarem la veritat en les nostres mateixes vísceres: la veritat del Temps.» (p. 942-943)

La dona de l'agermanat 31 Jul 2024 5:55 AM (9 months ago)

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 98 (novembre 2023) i a La Veu de Benicarló, núm. 1442 (26 de juliol de 2024).

Tomàs Llopis

Cremareu aquesta carta

XXXIV Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira

Alzira, Bromera, 2023

206 pàgines

Deia l’historiador Pau Viciano en un article sobre la presència del tema de les Germanies en la literatura, publicat el 2021 arran del cinc-cents aniversari d’aquesta revolta, que més enllà de la novel·la Crim de Germania (1981), de Josep Lozano, no ha estat un tema que haja merescut molta atenció per part dels narradors valencians. La raó potser siga, precisament, l’ombra del prestigi de l’esmentada obra, que marcà un punt d’inflexió en la novel·la història valenciana. Potser siga Cremareu aquesta carta, de Tomàs Llopis, el més recent Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, l’intent més ambiciós de reprendre les Germanies com a motiu literari després de l’aportació de Lozano.

La novel·la de Llopis defuig el plantejament polifònic de Lozano, i planteja una narració de les Germanies focalitzada en un dels principals líders de la revolta, el sucrer Joan Caro, que va ser mestre racional de la ciutat de València i capità general de l’exèrcit agermanat durant unes setmanes. La narradora és la viuda de Caro, Beatriu Ferrer, que el març de 1524 escriu una llarga carta —la que s’esmenta al títol— a Hipòlita Roís de Liori, comtessa de Palamós, en la qual li explica com van viure ella i el seu marit els fets de la Germania valenciana.

A través de la narració que ens ofereix Beatriu anem observant com es descabdellà el conflicte agermanat, especialment a la ciutat de València. I més en concret el paper que hi jugà Joan Caro, representant de la Germania moderada, i els seus esforços, primer, per intentar evitar la guerra, i després per apaivagar els efectes negatius que la confrontació tindria a parer seu. Caro representa la voluntat negociadora, el pactisme, la diplomàcia, materialitzada en certa manera amb les safates de dolços amb les quals intenta atraure els interlocutors cap a les seues postures.

En Cremareu aquesta carta, la voluntat d’exactitud històrica preval sobre la ficció novel·lística. Hi veiem desfilar tots els personatges d’aquell episodi fonamental de la història valenciana, tants que fins i tot l’autor ens ofereix a l’inici del llibre un “dramatis personae” que serveix de guia al lector. A poc a poc, i sense deixar de banda el rigor dels fets, la novel·la sembla transcendir-los per a plantejar una reflexió sobre la dificultat, o laimpossibilitat, de mantenir una posició centrada en temps de conflicte, de cercar la pau quan la guerra és l’única sortida: “per més que hom volgués la pau, la pau no ens volia a nosaltres”, afirma la protagonista.

Per un altre costat, el fet que la narradora siga una dona ofereix una perspectiva interessant de la història. Ens mostra el paper que les dones tenien en aquella època en l’esfera pública, és a dir pràcticament cap: na Beatriu ha de conéixer com evolucionen els fets a partir del que li explica el marit, del que ella dedueix a partir de les seues reaccions, del que escolta amagada a través d’un clevill a la paret mentre Caro parla amb altres persones. I tanmateix, la figura de la narradora no és passiva, ja que en tot moment té consciència del que està passant i fins i tot té la seua pròpia opinió, menys pactista i conciliadora que la del seu marit. La novel·la ens mostra la condició de les dones en el segle XVI, potser vivint al marge dels afers històrics, però seguint-los i patint-los en paral·lel, i amb una presa de posició pròpia, encara que oculta, silenciada.

Tomàs Llopis ens ofereix la seua particular commemoració del cinqué centenari de les Germanies. Una efemèride que ha tingut poc ressò en l’àmbit polític i públic, tot i que aporta alguns elements de reflexió útils per als valencians actuals: el conflicte entre el poble i els senyors pot suscitar encara una lectura contemporània per a qui vulga fer-la. Per no parlar del fet que la Germania fou potser el primer conflicte que el poble valencià va perdre contra un poder absolut, i en vindrien uns quants més al llarg dels segles. Un poble que avança de derrota en derrota i, malgrat tot, subsisteix.

Literatura de butxaca / 21: John Williams 4 May 2024 7:36 AM (12 months ago)

"Estava preparat per admetre que fins llavors no havia estat un bon ensenyant. Sempre, d'ençà de l'època en què havia avançat amb dificultat per les seves classes d'anglès de primer, havia tingut consciència de l'avenc que separava els sentiments que li despertava la seva assignatura i el que oferia a l'aula. [...] Aquelles coses que més estimava eren objecte d'una profunda traïció quan en parlava a classe; el que estava més viu es marcia en les seves paraules, i el que es commovia més es refredava en ser expressat."

John Williams, Stoner (1965), cap. 7, trad. d'Albert Torrescasana

La cinquena ciutat de França 5 Apr 2024 7:35 AM (last year)

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 97 (juliol 2023) i a La Veu de Benicarló, núm. 1427 (5 d'abril de 2024)

Joan-Daniel Bezsonoff
El diable es va aturar a Orà
Empúries, Barcelona, 2022

Un dia de gener de 1954 apareix a Orà el cos d’una dona jove morta. Serà el primer d’una sèrie de crims, amb víctimes generalment femenines, que no semblen tenir cap relació entre ells. Ens trobem en un moment que Orà era encara, com indica el títol del primer capítol, “la cinquena ciutat de França”. L’encarregat d’investigar els assassinats serà el comissari Roger Ferrandis, policia madur, atractiu i faldiller. Tot i l’ajuda del seu amic l’inspector Bensoussan, provinent d’una família de jueus berbers, el cas resultarà difícil de resoldre, atesa la manca absoluta de pistes a partir de les quals estirar el fil.

Tot i aquest plantejament inicial, Joan-Daniel Bezsonoff no sembla tenir la intenció d’oferir una novel·la policíaca a l’ús. El lector de seguida s’adona —de fet, ja ho pot intuir des de les primeres línies, dedicades a una descripció general de la ciutat— que s’ofereixen pocs detalls de la investigació criminal, que la creació de la intriga no sembla que siga l’objectiu principal, sinó més aviat una excusa. Una excusa per a fer un complet retrat dels personatges, i sobretot per a convertir la ciutat d’Orà en l’autèntica protagonista de la narració.

La novel·la està encapçalada per un epígraf de Vicenç Pagès Jordà molt revelador de les intencions de Bezsonoff: “Aquest diccionari dona fe d’un món que ha desaparegut però que recordem: paraules, música, vehicles, costums, lectures, oficis, conceptes, artefactes, mitjans de comunicació.” I efectivament, al llarg de les pàgines d’El diable es va aturar a Orà recorrem els carrers, els espais i els racons d’aquesta ciutat algeriana; se’ns donen noms de cinemes, de llibreries, de restaurants; s’anomenen les pel·lícules que es projectaven, els diaris i revistes que es llegien; els edificis, els jardins, els monuments de la seua geografia urbana. La presència d’Orà és abassegadora, i oculta amb la seua abundant toponímia la trama policíaca.

Això sí, reprenent els mots de Pagès Jordà, és “un món que ha desaparegut”: es tracta de l’Orà francés. Bezsonoff, fidel al seu gust per situar les obres en episodis de la història de França del segle XX, tria en aquest cas l’últim any abans de l’esclat de la guerra d’independència d’Algèria. De fet, la novel·la acaba la matinada del dia de Tots Sants de 1954, el dia que esclatà la revolta anticolonial. Tot i que no hi ha gaires referències explícites a l’ambient previ al conflicte, perquè aquest no és el tema central. Però per al lector atent és clar que l’autor pretén mostrar un món a punt de desaparéixer, copsar l’ambient d’una ciutat que semblava que era tan francesa com Marsella, amb uns personatges que hi pul·lulen convençuts que mai deixarà de ser-ho, just abans que passe. És l’elegia d’un món perdut que no és conscient que viu els últims moments.

L’Orà de la novel·la és un espai divers, bigarrat, mestís, ric en cultures, llengües i ètnies: “En Ferrandis estimava la seva ciutat humana i rica de la seva diversitat” (p. 102). Els mateixos protagonistes en són un exemple. Hi apareix també la complexitat lingüística de l’Algèria colonial. Els personatges saben parlar francés, espanyol, valencià i/o àrab, i tots són conscients dels seus orígens. La presència valenciana a Algèria trau el cap a la narració a través del personatge de Ferrandis, fill de valencians de la Marina.

En l’àmbit formal Bezsonoff, rossellonés, no només exhibeix un lèxic ric i creatiu, sinó que fa gala d’un estil precís, de frase curta. Preguntat pel fet d’escriure en català, ha manifestat en alguna entrevista: “En català escric a pèl, despullat. Tinc un estil més senzill. [...] En català escric sense greix, amb concisió. Vaig al cor de la llengua sense caure en l’amanerament.” Així s’aprecia en aquesta novel·la. Amb un estil de vegades irònic, una mica burleta, ens va mostrant l’Orà francés de la mà d’uns personatges que esdevenen testimonis inconscients d’un món que s’acaba.

Els llibres que he llegit el 2023 30 Dec 2023 11:26 PM (last year)

Com he vingut fent els últims anys, per tancar l'any comparteixo el llistat dels llibres que he llegit durant aquest any que acaba, en ordre estrictament cronològic. Si n'he fet alguna ressenya, la podreu llegir a través de l'enllaç que hi ha al títol. Com a novetat, l'aparició en la meua vida del llibre digital, encara de manera puntual. Una apreciació: he llegit molt més en valencià (19 llibres). Una altra: la diversitat temporal (des de Jaume I a llibres publicats enguany com el de Barceló o Lliberós) i de gèneres (literatura juvenil, de gènere, clàssics...). No em puc queixar.

Espero que l'any que ve en puguen ser tants o més, i iguals o millors. (Per si teniu curiositat, ací us enllaço també la llista de 2021 i 2022)

1. Jesús Moncada, La galeria de les estàtues, La Magrana.

2. Jaume I, Llibre dels fets, Bromera (adaptació).

3. Ian McEwan, Expiación, Anagrama (eBook).

4. Joan-Daniel Bezsonoff, El diable es va a aturar a Orà, Empúries.

5. Josep Pla, Les escales de Llevant, Destino.

6. Charlotte Brontë, Jane Eyre, Proa.

7. Àngel Burgas, Noel et busca, La Galera.

8. Francesc Bodí, La passejadora de gossos, Bromera.

9. Vicent Usó, Dotze, Bromera.

10. María Solar, La culpa, Contraluz.

11. Franz Kafka, Carta al padre, Bruguera.

12. Javier P. Company, I que les fulles recorden, Círculo Rojo.

13. Tomàs Llopis, Cremareu aquesta carta, Bromera.

14. Maggie O’Farrell, Hamnet, L’Altra Editorial.

15. Paula Hawkins, La noia del tren, La Campana (eBook).

16. Patrick Rothfuss, El nombre del viento, Plaza y Janés.

17. Josep Igual, Les clarianes i els dols, Ajuntament de Benicarló.

18. Aldous Huxley, Contrapunt, Edicions 62.

19. Maire Carranza, Paraules emmetzinades, Marjal.

20. Joan Enric Barceló, Morir sabent poques coses, Periscopi.

21. Susanna Lliberós, El Crit, Onada.

22. Mario Vargas Llosa, Lituma en los Andes, Planeta.

23. Care Santos, Mentida, Edebé.

24. Virginia Woolf, Flush. Biografia d'un gos, Bromera.

Vides frustrades 21 Dec 2023 8:22 AM (last year)

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 96 (març 2023) i a La Veu de Benicarló, núm. 1413 (29 de desembre de 2023)

Antònia Vicens

Quasi un miracle. Tots els contes

La Magrana, Barcelona, 2022

255 pàgines

La concessió aquest 2022 del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes a Antònia Vicens ha significat el reconeixement a una personalitat que, tot i el ressò limitat, ha anat bastint amb constància i qualitat sostingudes una obra sòlida i respectada. Des que es donà a conéixer guanyant el Premi Vida Nova del concurs literari de Cantonigròs de 1966 amb Banc de fusta i, sobretot, el Sant Jordi de 1967 amb 39° a l’ombra, no ha deixat de publicar novel·les, reculls de relats i, en els darrers anys, poesia, que han anat afermant l’autora nascuda a Santanyí el 1941 com una de les veus més potents de la literatura balear del darrer mig segle.

En aquest volum s’aplega la totalitat dels contes escrits per Antònia Vicens durant tot aquest temps. Es tracta d’un total de vint-i-sis narracions, ordenades de manera inversa, és a dir, de les més recents a les més antigues. Una ordenació atípica que l’autora ha justificat dient que així segueixen “el fil de la memòria”, que va del present cap al passat. D’aquestes narracions, més de la meitat es van publicar en el recull Primera comunió (1980); la resta, la majoria han aparegut en reculls més breus, o de manera esparsa. Només un és inèdit, el titulat “Clar com un mirall”.

Entre el conte més antic, escrit el 1963 —tots els contes inclouen la data i el lloc de redacció—, i el més recent, de 2017, hi ha una diferència de més de cinquanta anys. És lògic, per tant, que hi detectem canvis en la manera d’escriure de l’autora. El més evident és que els primers contes eren més extensos (“El pintor” o “El novici”, per exemple) i amb un estil una mica més tradicional. Més endavant, en concret a partir de Primera comunió, veiem uns relats amb una major economia del llenguatge, un estil més precís, uns contes tallats com si foren diamants, breus i punyents, intensos. Tanmateix, tot i aquestes diferències, malgrat certa maduració o depuració posterior, crida l’atenció que la veu narrativa té prou personalitat pròpia per fer-se sentir ja en els primers contes, escrits a vint-i-dos anys.

Aquesta unitat del conjunt es concreta, per exemple, en les temàtiques. Es tracta de contes durs, sense concessions, de vegades cruels, que fan, dit siga de passada, que el títol del recull —que és el d’un dels contes— tinga un ressò una mica irònic. Bona part dels contes estan protagonitzats per dones que viuen una vida frustrada, que no troben la manera de realitzar-se, que tenen relacions amb homes que no les omplen, i que viuen la pressió social de la família i el matrimoni com una llosa que les oprimeix. El tema de la frustració matrimonial és, de fet, recurrent (“Recordances”, “Desencant”, entre d’altres), però no és l’única. Sovint la infelicitat és motivada per quelcom més general o inconcret, com una constatació de la impossibilitat de desenvolupar-se plenament. Certament, la condició de la dona és un dels eixos a l’entorn del qual gravitat la narrativa de Vicens. Però aquesta frustració vital afecta també els personatges masculins, i acaba esclatant, en moltes de les narracions, en algun fet violent, sobtat.

Un altre element que unifica els contes és de tipus formal. L’autora defuig la narració lineal, causal, i opta per viaranys menys senzills, que reclamen el treball del lector, amb retrospeccions temporals, justificades pel fet que el passat dels personatges juga un paper important. Tothora ens trobem dins la consciència dels personatges, transmesa amb un estil poètic, metafòric, molt treballat, que juga també amb la polifonia dels personatges. Sense oblidar un treball remarcable de llenguatge, l’enorme riquesa lingüística amb la qual l’autora juga sense esforç, pouant en la frondositat del català de Mallorca.

Quasi un miracle és, per tant, una mostra excel·lent de l’obra d’una de les autores més sòlides de la literatura catalana actual. Hi trobem els trets més identificables de la seua literatura, una veu pròpia inconfusible i treballada, i una autoexigència estilística de primer ordre.

València-Madrid 15 Dec 2023 8:10 AM (last year)

Aquesta setmana s’han trobat el “nostre” president Mazón —em costa considerar-lo meu, si no té la mínima dignitat de parlar la meua llengua— i l’egrègia presidenta de la Comunidad de Madrid, la poderosa Ayuso. Fan un front, diuen, per a reforçar l’aliança entre dos territoris “germans” com són València i la capital estatal; un eix, segueixen dient ells, que ha de ser la punta de llança del progrés a Espanya. Tot eren somriures, abraçades i bona sintonia.

Aquest cap de setmana de pont festiu, Madrid ha estat ple de gom a gom. Sense preguntar massa, he sabut de dues companyes de feina que hi havien estat, que eren part infinitesimal d’eixa gernació de gent que es passejava per la ciutat de la meseta. Sembla ser que Madrid està de moda. Una col·lega que em diu que sempre ha tingut més tirada a Barcelona, ara prefereix Madrid perquè, diu, hi ha més bon teatre, més oferta cultural, més museus. Tot és més atractiu.

Anar de València a Madrid —i a la inversa— és molt ràpid i econòmic. De fet, ja s’han encarregat els diversos governs espanyols, tant d’un costat com de l’altre, que així siga: en això sí que han mostrat una unitat d’acció innegable. La xarxa de trens radial, cada dia més reforçada amb l’alta velocitat, fa que siga molt pràctic anar a la capital espanyola. Madrid és com un remolí que ho absorbeix tot, un pol d’atracció per a tots els espanyols.

Curiosament, és més lent i car anar de València a Barcelona. Però deu ser una casualitat. No crec que els pals a les rodes que s’han posat sempre per a millorar les comunicacions entre les dues principals ciutats mediterrànies siga intencionat, i ara! Seria impensable que tot un estat intentara evitar que València i Barcelona, que a més comparteixen llengua, un eix o corredor que les ha d’unir a Europa, interessos empresarials, etcètera, s’entengueren i uniren les seues forces. Això seria dinamitar un eix de prosperitat, anar contra els propis interessos del país.

I tanmateix, per què de manera reiterada sembla que es treballe per enfrontar-nos, per fer-nos girar l’esquena entre territoris germans? Ara la foto que es busca és amb Madrid. Mazón i Ayuso fent somriures. Tot un signe dels temps.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1411 (15 de desembre de 2023)

'I que les fulles recorden' 21 Jul 2023 6:44 AM (last year)

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1392 (21 de juliol de 2023)

Jordi és alcalde de Beniargila, una petita localitat de muntanya molt vinculada al seu entorn natural, i ha de decidir si autoritza una urbanització que acabaria amb bona part de la muntanya i els conreus del poble. D'una banda, el projecte portaria desenvolupament als habitants i compta amb el suport dels poders polítics de la capital. De l'altra, seria la fi d'una manera d'entendre la relació amb la natura i l'entorn. A poc a poc, Jordi anirà entenent que la muntanya no és només un paisatge, sinó que s'imbrica de manera profunda i misteriosa amb la gent del poble i, de fet, amb ell mateix.

I que les fulles recorden és l'evocador títol que Javier P. Company ha posat a la seua primera novel·la, publicada a l'editorial Círculo Rojo. La història juga amb diversos moments temporals, i es van alternant els capítols centrats en el present narratiu amb aquells que ens expliquen els antecedents familiars del protagonista, especialment la història de la seua àvia Diana i la mare d'aquesta, mestra perseguida pels militars durant la guerra. A poc a poc anirem descobrint que els vincles de la família de Jordi amb la muntanya són especials i s'han transmés a través de les generacions.

Tota la novel·la és un cant a la comunió de les persones amb la natura, a la necessitat que l'ésser humà té de respectar-la i entendre-la. Company hi dona un paper important a les històries i les llegendes, que poden ser certes o no, ve a dir, però contenen veritats profundes. Lligat amb això, hi ha una presència d'elements màgics en el llibre que ens situen en la frontera entre la realitat i la fantasia, en la quals els límits entre totes dues es difuminen. Tot i les diferències òbvies, tots aquests elements i cert panteisme que hi sura em recordaven durant la lectura Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà.

Javier P. Company és professor de Geografia i Història, i la seua gran passió són la natura i l'etnobotànica, la qual cosa es reflecteix en I que les fulles recorden. L'autor d'Alcoi hi demostra un gran coneixement de la terminologia botànica i dels usos tradicionals lligats a les plantes. Però sobretot un gran amor pels boscos i les muntanyes, per la vida rural tradicional, per les llegendes i els costums que estableixen un vincle indissoluble entre l'home i la natura. Amb tots aquests elements basteix una novel·la treballada i ben construïda en què la muntanya és l'autèntica protagonista.

La pancarta i l'extrema dreta 4 Jul 2023 1:02 PM (last year)

Vaig llegir fa uns dies una nota de premsa amb el titular següent: "Vox Benicarló exige retirar la pancarta LGTBI+ de la fachada del Ayuntamiento". En el text que seguia al titular s'incloïen diverses afirmacions dubtoses, una de les quals era considerar que una pancarta on es podia llegir "Benicarló, lliure de LGTBIfòbia" tenia "fines ideológicos". Rebutjar l'odi és ideologia? També deia que s'havia penjat amb motiu de la festa de l'orgull, que no representava a tots els homosexuals sinó a un lobby "cuyas fiestas hemos de pagar con dinero público". A Benicarló, que jo sàpiga, no se celebra cap festa de l'orgull i encara menys es paga amb diners dels benicarlandos, no s'entén exactament a què es refereixen.

Es podria fer un comentari detallat d'aquesta notícia, però en realitat volia compartir dues reflexions que m'ha suscitat. La primera és al voltant de la idea que a les eleccions locals es vota a la persona i no al partit. Fa temps que crec que això és una fal·làcia. Perquè, a veure, ¿voleu dir que si l'actual alcalde de Benicarló, del PP, s'haguera presentat per ERC, o pel PSOE, l'hagueren votat igual? Quan una persona vota a Vox, o a Compromís o al partit que siga, vota també el partit, i assumeix que aquella persona que es presenta per eixe partit defensarà els postulats que li dicten.

És el que estan fent els regidors de Vox a Benicarló: traslladar a nivell local les idees i l'argumentari que els dicten, encara que no peguen ni en pintura ací. Això que diuen del lobby LGTBI, que penjar la pancarta és utilitzar l'edifici "con fines ideológicos", i tota la resta, són paraules literals que podria haver dit Abascal a Madrid. Per cert, que aquests regidors, al meu entendre i ja em perdonaran, demostren ben poca habilitat, fent que la seua primera intervenció com a edils del poble siga aquesta, que tan poc aporta a Benicarló i que els deixa com simples repetidors locals de les consignes de partit.

La segona reflexió anava al voltant del concepte d'"extrema dreta". Últimament sento dir sovint que "els mitjans només diuen que Vox és extrema dreta, i no diuen mai que Podem és extrema esquerra". I en principi, podrien tindre raó: efectivament, Podem pot considerar-se "extrema esquerra", perquè defensa postulats anticapitalistes. Però això no vol dir que siguen equiparables. Això donaria per a parlar-ne molt, però em fa l'efecte que el fet diferencial, almenys al nostre país, és que l'extrema dreta va contra els drets de les persones, siguen els homosexuals, les dones o els immigrants. És una ideologia antihumanista. I aquesta, senyors, és la línia roja que diferencia els dos extrems.

Perquè si "exigeixes" (ja el verb emprat diu molt del tarannà del partit) la retirada d'una pancarta que demana que no hi haja atacs a les persones LGTBI, ¿no vol dir que estàs a favor que es produïsquen aquests atacs? No és només ideologia, com l'extrema esquerra, amb la qual pots discrepar. És anar contra la dignitat de les persones.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1390 (7 de juliol de 2023)

Exili i insòlit 30 Jun 2023 9:02 AM (last year)

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 95 (novembre 2022) i a La Veu de Benicarló, núm. 1389 (30 de juny de 2023)

Ramon Vinyes

A la boca dels núvols. Entre sambes i bananes

Males Herbes, Barcelona, 2021

Pròleg d’Imma Martí

308 pàgines

La figura de Ramon Vinyes, encara no prou coneguda, és una de les més peculiars i interessants de la literatura catalana del segle xx. Nascut a Berga el 1882, després d’uns inicis literaris a Catalunya decidí emigrar el 1913 a Colòmbia i s’establí a la ciutat de Barranquilla, on obrí una llibreria que es convertí en tot un referent. Fundà la revista Voces (1917-1920), primera a difondre l’avantguarda a Llatinoamèrica. Durant la República s’establí de nou a Catalunya, on havia anat fent estades els anys anteriors, i escrigué sobretot molt de teatre. Amb el daltabaix de 1939 tornà a Barranquilla, i durant els anys posteriors es convertí en mentor de la colla d’escriptors i artistes que més endavant es coneixeria com a grupo de Barranquilla. En formava part un jove Gabriel García Márquez, que anys després homenatjà Vinyes convertint-lo en el personatge del “sabio catalán” de Cien años de soledad.

Fou justament durant els anys 40 que Vinyes, conscient que en el context de l’exili no podia estrenar obra teatral, es va dedicar a la narrativa, i amb el recull de contes A la boca dels núvols guanyà el premi Concepció Rabell als jocs florals de l’exili, el 1945; fou publicat a Mèxic el 1946. No va ser fins 1984 que es reedità, seguit el 1985 d’un recull de contes inèdits fins llavors, Entre sambes i bananes. Aquest volum que ha publicat ara l’editorial Males Herbes recull tots dos llibres, i ens presenta, per tant, la narrativa completa de l’autor —com ja ho va fer l’editorial Columna l’any 2000.

Els contes de Vinyes representen una fita curiosa i original de la nostra literatura. El primer que els caracteritza és la presència de l’insòlit, de l’element fantàstic, màgic o absurd. Així, hi trobem, entre d’altres, un gos que sap detectar els poetes; un home amb quatre ombres; una entrevista al cel a un sant medieval rus; una estatueta de Venus que provoca una curiosa maledicció als seus propietaris; o un albí que produeix efectes desconcertants en aquells que el veuen. Això l’emparenta amb la família literària a què pertany Pere Calders, una línia narrativa que en la literatura catalana dels 50 tindria algunes fites importants, i que Vinyes anuncia. Però també amb altres autors europeus del segle passat com Bontempelli o Buzzati; o amb el mateix “realisme màgic” de García Márquez.

La visió de Vinyes és, tanmateix, diferent a la d’un Calders o un García Márquez: més distanciada, irònica. Hi contribueix la presència reiterada d’un narrador interposat o secundari, que posa certa distància amb la insòlita realitat descrita. El to que adopta Vinyes és sovint burleta, humorístic, la qual cosa el relaciona amb la literatura de preguerra, a la qual pertanyia generacionalment: hi trobem ressons tant de l’humor de Francesc Trabal i de certa literatura avantguardista, com de la ironia carneriana. Un parentiu visible també en l’estil, en el lèxic elaborat i preciosista, un punt barroc; un aspecte amb el qual ironitza també en algun conte.

Les narracions tenen un altre tret comú a quasi totes elles, i és l’ambientació en l’exili, majoritàriament sud-americà però també en menor grau europeu. I com a tal literatura d’exili, hi trobem alguns dels trets habituals: l’exotisme, l’ambientació tropical, la temàtica del desarrelament, l’estranyament davant una realitat en la qual l’insòlit es converteix en quotidià. Un element, aquest últim, que també destacaren altres autors exiliats a Amèrica, com Pere Calders o Lluís Ferran de Pol. Hi treu el cap en algun moment un tema característic, l’enyor.

Ens trobem, per tant, amb un narrador únic en la tradició literària catalana, que en recull diversos elements: presència del fantàstic i l’imaginatiu, temàtiques d’exili, elements narratius de preguerra i avantguardisme. Vinyes es converteix en una cruïlla fascinant que confegeix al capdavall una atractiva, interessantíssima i inclassificable veu pròpia. Sens dubte, un autor a reivindicar, i cal agrair a Males Herbes l’esforç a continuar divulgant-lo.

De Bertolt Brecht a Makinavaja 29 Jan 2023 10:57 AM (2 years ago)

De ben segur que molta gent de certa edat recorda qui era Makinavaja, el protagonista d'un còmic que el dibuixant Ivà publicava a la revista El Jueves. D'altra banda, tots els aficionats al jazz coneixen la cançó «Mack the Knife» que cantava Louis Armstrong, i que és un clàssic del repertori d'aquest gènere. El que menys gent sap és que tant la cançó com el còmic tenen el mateix origen: una obra de teatre escrita per un dramaturg comunista alemany als anys 20. El fil que va relligar tot plegat és certament curiós.

Bertolt Brecht i Kurt Weill

L'origen de tot es troba en L'òpera de tres rals, una peça de teatre musical escrita el 1928 per Bertolt Brecht que incloïa cançons composades per Kurt Weill. Brecht, d'ideologia comunista, hi parodia la societat capitalista, que és reflectida de manera esperpèntica a través del retrat d'un submón de lladres, criminals i prostitutes. El personatge principal de l'obra era Macheath, més conegut com Mackie Messer, és a dir, Mackie el Navalla. Cal dir que Brecht i Weill adaptaven una òpera ni més ni menys que del segle XVIII, The beggar's opera, escrita per l'anglés John Gay el 1728, inspirada en un criminal real, Jack Sheppard, executat uns anys abans. L'argument era, en essència, molt semblant, inclosa la crítica social.

La part més coneguda de L'òpera de tres rals de Brecht i Weill és, curiosament, una cançó que no constava en el llibret original. Pocs dies abans de l'estrena, l'actor que havia d'interpretar a Macheath va demanar una cançó que introduïra el seu personatge. Brecht va escriure en una nit la lletra de «La moritat de Mackie Messer». Una moritat era un tipus de cançó medieval que relatava fets criminals. A l'endemà li la va enviar a Weill, que va escriure'n ràpidament la música. La peça es va incloure a l'inici de l'obra, cantada per un músic de carrer. En la cançó es narren diversos fets delictius del personatge. Poc pensaven els autors que aquella cançó, posada com a pròleg d'una obra radicalment anticapitalista, tindria tan llarga fortuna durant el segle XX.

L'òpera de tres rals va ser un gran èxit a l'Alemanya de la República de Weimar, i durant anys la moritat va ser molt popular, cantada en tots els cabarets de l'època. Amb l'arribada del nazisme, tant Brecht com Weill es van exiliar. Weill va acabar recalant anys després a Nova York, Brecht va iniciar un periple d'anys pels països escandinaus. Semblava que la cançó quedaria només en el record, però dècades després Marc Blitzstein, admirador de Weill, i que també coneixia Brecht, va estrenar a Nova York la versió anglesa de L'òpera de tres rals. Això era el 1954, i la nova versió era protagonitzada per Lotte Lenya, llavors ja viuda de Weill.

El muntatge es va representar a Broadway durant diverses temporades. Entre les persones que el van veure hi havia el productor musical George Avakian, que va intuir que a aquella cançó que obria l'obra se li podria traure un partit jazzístic. La va oferir a diversos cantants, però no va ser fins que li la va proposar a Louis Armstrong que va poder sortir endavant el projecte. Armstrong sembla que s'hi entusiasmà, i afirmava que la lletra li recordava «alguns paios que havia conegut a Nova Orleans». Ja amb el títol «Mack the Knife» i la lletra de Blitzstein, no només la va cantar Armstrong, sinó que la versió que en va fer Bobby Darin va ser número 1 de la llista Billboard. També la van cantar gent com Bing Crosby, Ella Fitzgerald i Frank Sinatra, entre molts altres.

Tanmateix, el recorregut de la cançó no va acabar aquí. Rubén Blades va concebre el 1978 la seua popular «Pedro Navaja» com un homenatge a la peça, tot i que amb una lletra i una melodia completament noves i personals. I el 1986 Ivà va crear el personatge de còmic Makinavaja que esmentàvem al principi, inspirant-se en la cançó «Mackie el Navaja», de José Guardiola, una versió en castellà del ja cèlebre estàndard de jazz. De fet, i per a tancar part del cercle, en un dels còmics un personatge canta una cançó punk que és una traducció de la lletra de «Mack the Knife».

No deixa de ser irònic que una cançó la lletra de la qual havia estat escrita per un comunista militant, per a una obra amb un fort missatge anticapitalista, es convertís en un emblema de la cultura nord-americana. És clar, la figura del protagonista ja apareixia descontextualitzada de l'obra teatral, que era on es condensava la crítica social. Encara és més sorprenent que un còmic espanyol dels anys 80-90 tinga una llunyana relació amb el teatre alemany d'entreguerres. La curiosa i laberíntica història del personatge de Mackie és una bona mostra dels viaranys insospitats a través dels quals es genera la cultura popular.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1368 (3 de febrer de 2023)

Els llibres que he llegit el 2022 31 Dec 2022 8:29 AM (2 years ago)

Com l'any passat, enguany m'he anat apuntant els llibres que he llegit. Casualment, n'he llegit exactament la mateixa quantitat que el 2021: una mitjana d'un cada quinze dies. En podrien ser més, ja ho sé, però el temps és el que és, i no soc un lector ràpid, la veritat. Són aquests, en ordre cronològic i sense cap mena de valoració. Si n'he fet alguna ressenya, us deixo l'enllaç.

1.       Marguerite Yourcenar, Memòries d’Adrià, Proa.
2.       Manuel Rivas, El lápiz del carpintero, Alfaguara.
3.       Maite Salord, El país de l’altra riba, Proa.
4.       Eça de Queirós, La ilustre casa de Ramires, Club Internacional del Libro.
5.       Ramon Vinyes, A la boca dels núvols. Entre sambes i bananes, Males Herbes.
6.       Rodolf Sirera, L’assassinat del doctor Moraleda, Edicions 62.
7.       Antologia de la poesia universal, Edicions 62.
8.       Sergi Pàmies, Si menges una llimona sense fer ganyotes, Quaderns Crema.
9.       Jane Austen, Seny i sentiment, Viena.
10.   Francesc Serés, La casa de foc, Proa.
11.   Almudena Grandes, Los aires difíciles, Anagrama.
12.   Empar Moliner, Benvolguda, Columna.
13.   Ferran Torrent, L’illa de l’holandès, Bromera.
14.   Rafael Chirbes, Crematorio, Anagrama.
15.   Charles Dickens, Grans esperances, Proa.
16.   Bertolt Brecht, L’òpera de tres rals, Edhasa-Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya.
17.   Gerald Durrell, La meva família i altres animals, Empúries.
18.   Muriel Villanueva, Rut Sense Hac, Labutxaca.
19.   Jordi Marín i Monfort, Educar per al col·lapse, Onada.
20.   Xavier Aliaga, El meu nom no és Irina, Andana.
21.   Antònia Vicens, Quasi un miracle. Tots els contes, La Magrana.
22.   Graham Greene, El poder i la glòria, Proa (relectura).
23.   Enrique Vila-Matas, El mal de Montano, Seix Barral.
24.   Víctor Amela, El càtar imperfecte, Ediciones B.

Variat, i trobo que amb un nivell de qualitat remarcable. No és mèrit meu, és clar. És mèrit de la literatura, una de les millors coses que ens poden passar en un any. Que el pròxim no siga menys!

El llegat del passat 28 Dec 2022 11:58 AM (2 years ago)

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 94 (2022) [juliol 2022] i a La Veu de Benicarló, núm. 1362 (23 de desembre de 2022)

Maite Salord

El país de l’altra riba

III Premi Proa de novel·la

Proa, Barcelona, 2021

300 pàgines

Daniel Gold, un nen de deu anys, i el seu avi Alfred, tots dos membres d’una família jueva de Budapest que s’havia establert a Brussel·les després de la primera guerra mundial, acaben d’arribar a Alger fugint de la persecució nazi. Tota la resta de la seua família ha estat capturada per la Gestapo, i ells dos sols han travessat França d’amagat fins que han pogut embarcar-se a Marsella en direcció a Alger. El primer client que atendran a la sastreria, en una ciutat on no coneixen ningú i on han de començar de zero, és Michel Bisset, propietari del prestigiós i luxós Cafè de París de la ciutat, qui es convertirà en el protector i amic de Daniel.

La història ressegueix la vida de Daniel, amb el·lipsis molt ben calculades entre els capítols. Com començarà a treballar al Cafè de París, on coneixerà Isabel, filla d’emigrants menorquins establerts al país, amb qui iniciarà una relació. La vivència de les tensions i els conflictes que conduiran a la independència d’Algèria, i com això afectarà el desenvolupament de les seues vides.

Aquesta trama diguem-ne central alterna amb una altra, que discorre de manera paral·lela, situada quaranta anys després. Marta, la neta de Daniel, menorquina establerta a Barcelona, recorda la relació que va mantenir amb Hanna, una jove alemanya a qui va conéixer deu anys abans en una manifestació contra la guerra de l’Iraq. La història de Marta i Hanna actua de contrapunt actual a la de Daniel, ja que els capítols dedicats a una narració i a l’altra es van alternant de manera regular, fins que s’estableixen els fils que les posen en contacte.

Per El país de l’altra riba desfilen alguns dels conflictes que van marcar el segle XX, entre els quals resulta especialment interessant el conflicte per la independència d’Algèria. Se’ns hi mostren de manera dialèctica els diversos punts de vista al voltant de la situació: el dels algerians musulmans, representats pel personatge d’Omar; i el dels francesos que no volien perdre el país on havien nascut i viscut durant més d’un segle, com Michel Bisset. Els lectors, situats en la perspectiva de Daniel Gold, entenem com ell totes dues posicions. Si bé comprenem la justícia de la reivindicació algeriana, també se’ns mostra el vessant humà d’aquells francesos que van haver d’abandonar un país que, al capdavall, també era el seu. De fet, aquest moment ofereix alguna de les millors pàgines de la novel·la.

Tanmateix, i encara des del punt de vista documental, la realitat més interessant que desfila pel llibre és la de la immigració menorquina a Alger, tan nombrosa que fins i tot va fundar la ciutat de Fort de l’Eau. Es tracta d’un fenomen encara poc conegut que Maite Salord té l’encert de posar en un primer pla en la novel·la: podem constatar la imbricació d’aquells menorquins amb la societat algeriana i alhora la fidelitat a la llengua i els costums dels seus orígens. La connexió que s’hi fa entre els elements francesos, menorquins i algerians remet inevitablement a la figura d’Albert Camus, nascut a Alger i amb antecedents a Menorca, una presència implícita al llarg del relat que és esmentat finalment en les darreres pàgines.

A El país de l’altra riba, certament, se’ns situa en uns esdeveniments històrics concrets, però la voluntat central no és fer-ne una crònica, sinó presentar com la història incideix en les persones reals. Daniel ha de canviar en diverses ocasions al llarg de la seua vida de continent i de país, empentat per les circumstàncies històriques. Al capdavall, però, entén que l’autèntica geografia és la de les persones: “Potser només som de la gent que ens estima”, afirma en un moment determinat. I és a través del relat intercalat de la neta, la qual veurà la seua vida condicionada per la història del seu avi, que pren sentit un dels temes que el llibre planteja: la influència que el passat té sobre el present.

Maite Salord ens ofereix una novel·la excel·lentment construïda, narrada amb sensibilitat i delicadesa, sobre la memòria, la identitat i la petjada subtil de la història en les nostres vides.

Literatura de butxaca / 20: Vila-Matas 18 Dec 2022 9:44 AM (2 years ago)

«Precisamente porque la literatura nos permite comprender la vida, nos deja fuera de ella. Es duro, pero a veces es lo mejor que puede pasarnos. La lectura, la escritura buscan la vida, pero pueden perderla precisamente porque están enteramente concentradas en la vida y en su propia búsqueda.»

Enrique Vila-Matas, El mal de Montano, part IV.

L'hora del decreixement 11 Dec 2022 10:03 AM (2 years ago)

Fa uns anys, poc abans de l'esclat de la pandèmia, vaig veure en la televisió valenciana À Punt una minisèrie excel·lent, francesa, que es deia El col·lapse. Eren vuit capítols breus, rodats en un pla seqüència, que ens mostraven diversos episodis produïts a l'entorn d'un eventual esfondrament sobtat de la civilització i el sistema econòmic actuals. La sèrie tenia un to una mica apocalíptic, però feia reflexionar sobre com de febles són els equilibris en què es mou el nostre sistema social, i com la conjunció de crisis ecològiques, energètiques i econòmiques pot desencadenar una reacció en cadena.

No és aquest el to que adopta Jordi Marín en el seu assaig Educar per al col·lapse, publicat per Onada Edicions. De fet, l'autor, nascut a Ares del Maestrat i professor de secundària, insisteix en diverses ocasions que qui busque en el llibre un suport a les tesis alarmistes i catastrofistes en quedarà decebut. Però tampoc defuig l'opinió que la societat tal i com l'entenem avui en dia canviarà de manera radical al llarg del segle XXI. No serà d'un dia per l'altre, repeteix, però és altament probable que això passe, fruit de diverses crisis a què ens trobem abocats i que exposa en la segona part de l'assaig: la crisi climàtica, la pèrdua de biodiversitat, la crisi energètica, la digital i la social.

Marín exposa de manera molt clara i entenedora diverses dades que han de fer reflexionar qualsevol persona que no es vulga posar una bena als ulls. Avui en dia ja gairebé ningú nega el canvi climàtic -o gairebé ningú-, si bé no s'estan prenent les mesures que caldria. En canvi, hi ha altres qüestions de les quals no som tan conscients i que ja tenim a sobre. Per exemple, la crisi energètica. Està clar que els combustibles fòssils s'estan esgotant, els especialistes ho tenen clar de fa anys. Se'n seguiran extraient, però seran cada cop més costosos de generar, i per tant més cars. L'impuls que s'està donant al cotxe elèctric és una fugida endavant que evita encarar-se amb el fet que no hi ha prou electricitat per a un parc automobilístic tan descomunal, i els minerals per a les bateries són limitats i insuficients.

Una cosa semblant passa amb les energies renovables. Marín és contundent: ni els defensors de l'energia solar i eòlica veuen que puguen subministrar tota l'energia que es demanda actualment al món. El problema és un altre. El ritme a què actualment viatgen l'economia i la societat globals són insostenibles, no hi ha manera d'assumir-los perquè no hi ha prou recursos. Volem tenir més, consumir més, créixer i créixer de manera il·limitada, amb un món que sí que en té, de límits. L'anomenat "creixement sostenible", que és una idea optimista i positiva, és en realitat il·lusori: senzillament no és possible. En realitat, és un mite, una trampa del sistema neoliberal, basat en la idea que sempre s'ha de seguir creixent.

Però no. No sempre hem de seguir creixent, quan ja no hi ha més espai ni recursos per a créixer. L'única opció que hi ha, i que cada cop defensen més científics, és el decreixement. El ritme de vida que hem dut durant les darreres dècades és irreal, i hauríem d'anar canviant de mentalitat. No només perquè és l'única manera de salvar el planeta, sinó perquè a mitjà termini ens caldrà decréixer a la força. Quan no hi haja prou matèries primeres perquè tots tinguem un mòbil nou cada any, els mòbils seran més cars i en tindran només aquells que puguen pagar-lo. El mateix passarà amb l'energia. Res desapareixerà, probablement, però el seu accés serà més reduït, i caldrà que ens hi adaptem.

El decreixement no és només una opció, és una realitat que ens vindrà. Per això cal que comencem a canviar la mentalitat cap a una austeritat conscient, una nova manera de viure amb menys. No és normal que mengem productes de temporada tot l'any, no és normal que anem a tot arreu en cotxe, no és normal que canviem de roba, de mòbil o del que siga quan no és necessari. Si aprenem a viure de manera més senzilla, practicarem el decreixement en el nostre dia a dia. És el camí per a coexistir amb més harmonia amb el món on vivim, i també la via per adaptar-nos als canvis futurs amb resiliència.

Article publicat a La Veu de Benicarló, núm. 1361 (16 de desembre de 2022)

Literatura de butxaca / 19 : Graham Greene 4 Dec 2022 8:19 AM (2 years ago)

He tornat a llegir El poder i la glòria. Només us puc recomanar la lectura d'aquesta obra mestra.

«Quan arribem a visurar curosament un home o una dona, sempre ens és possible de començar a sentir compassió... Això és una qualitat pròpia de la imatge de Déu... Quan veiem les arrugues dels costats dels ulls, la forma dels llavis, la manera de créixer els cabells en el cap, ens és impossible odiar. L'odi només és una manca d'imaginació.»

Graham Greene, El poder i la glòria, segona part, capítol 3. Traducció de Ramon Folch i Camarasa

La vida dels morts de la família 14 Oct 2022 7:30 AM (2 years ago)

Article publicat a la revista Caràcters, núm. 93 (2021) [maig 2022] i a La Veu de Benicarló, núm. 1353 (14 d’octubre de 2022)

Toni Sala, Una família

Barcelona, L’Altra Editorial, 2021

239 pàgines

L’obra de Toni Sala ha alternat sovint la novel·la amb altres gèneres de no ficció. En aquest cas, després de la consagració que suposaren novel·les com Els nois (2014) o Persecució (2019), amb un acollida crítica excel·lent, Sala deriva cap al gènere autobiogràfic amb Una família. Es tracta de la història de la família de l’autor, centrada en el seu pare, el seu avi matern i la seua mare, figures a les quals dedica una part diferenciada, en aquest ordre. Un ordre motivat, segurament, per les dates de mort de cadascun d’aquests familiars. L’obra es tanca amb una quarta part més breu, «Retrat», dedicada a l’àvia materna, encara viva, que per això mateix funciona com una mena d’epíleg.

La narració de la història familiar no es desenvolupa en ordre cronològic, sinó que va enfilant passatges diferents i deslligats entre ells, que venen suggerits per cadascuna de les figures familiars esmentades. A través d’aquestes anècdotes, descripcions o reflexions, ens va oferint un dibuix de cadascun dels personatges i de la família en conjunt. Hi ha una voluntat, és clar, de recuperar el passat, no només familiar sinó personal, especialment la infantesa i l’adolescència. En un sentit més extern, l’obra ens mostra la dedicació de la família Toni Sala al món del turisme i l’hostaleria, a través de la gestió d’un hotel i una hípica a Platja d’Aro. A través de la narració familiar, per tant, també se’ns mostra un aspecte sociohistòric que ha tingut poca presència en la nostra literatura: els inicis del negoci turístic al nostre país, i més en concret a la Costa Brava. En aquest sentit, Una família ens porta al món d’aquells estius dels anys setanta i vuitanta, i esdevé un document interessant d’aquells temps. Tanmateix, el to adoptat per l’autor no és elegíac ni melancòlic, i això s’agraeix.

En efecte, no ens trobem davant d’una reivindicació mitificadora de la pròpia família, res d’això. De fet, l’autor no s’està d’oferir, amb sinceritat almenys aparent, alguns aspectes presumptament poc afavoridors de la vida familiar. Més que mitificació, hi ha un intent honest de comprensió. Comprensió tant dels antecedents familiars com del propi autor, el qual s’explora en ocasions a ell mateix a través de les figures narrades. Així, recordant el pare, el narrador es pregunta: «Vull ser com ell, ara que no puc ser-ho? És un model? / Pare, tres anys més jove que jo, pare petit, pobre pare fill meu. On soc respecte teu, on ets respecte meu? Quin dret tinc, ara sol, d’invocar-te? Quin dret tinc, de no fer-ho?» (p. 64-65).

Aquesta mena de qüestionaments sovintegen en l’obra, com si l’autor volguera trobar un sentit al fet d’escriure sobre la seua família. És en aquest nivell que assoleix un gruix literari important que, si es limitara a la narració familiar pura, seria més limitat. En aquest sentit, hi pren importància el tema de la mort, de la relació dels vius amb els familiars morts a través de la memòria, del diàleg que s’hi estableix. En el capítol dedicat a la mare, els passatges sobre el dolor i la mort assoleixen nivells veritablement intensos. Les escenes situades a l’hospital són excel·lents. Tanmateix, i com a contrapés, en tota la narració hi sura un fort vitalisme. S’admiren del pare, l’avi i la mare aquells aspectes més vitals, i també sembla que es recrea en els moments més plens de vida i energia de la infantesa i joventut de l’autor, amb una enyorança continguda d’una existència més física, d’una època en què el contacte amb la vida era més ple. Els moments en què el narrador descriu la relació amb els cavalls de l’hípica, a la part dedicada a l’avi, són d’una gran força i bellesa.

Una família no és només un exercici de memòria personal, que tindria molt poc a oferir al lector. És un treball amb voluntat literària entorn del passat i els lligams familiars, i de la seua permanència més enllà de la mort. Per això el títol amb l’indefinit «una»: allò que ens ofereix Toni Sala és universal.

Exilis View RSS