SILENCI. S'ESTÀ NEGOCIANT 12 Nov 2015 2:29 AM (9 years ago)

Des de l'endemà de les eleccions al Parlament de Catalunya, no he dit res respecte als resultats ni a les negociacions. També haig de dir, que des d'aquella nit fins avui, he llegit moltes coses. Declaracions i contra declaracions, opinions afortunades i d'altres que segons el meu criteri no ho han estat tant, tertúlies televisives, radiofóniques, opinions als diaris en paper i diaris digitals; opinions al Facebook, al twitter.... a tot arreu baja!!. Jo també tinc la meva opinió, evidentment. La meva experiència (molt humil), em diu que s'ha de ser molt prudent. Com deia, la meva experiència és remonta a l'any 2003. Em refereixo al primer govern tripartit en el qual va ser President el Sr. Pascual Maragall. En aquells anys, jo era un membre més de la executiva local d'ERC de Tarragona. Durant tot el temps que van durar les negociacions, nosaltres teníem la informació de primera mà el mateix dia al vespre per part d'una persona que estava directament en les negociacions, i que ens informava fil per randa de com havia anat el dia. I tinc que dir que, de tot el que es deia i s'escribia tenia ben poc a veure en el que realment s'estava parlant i negociant. I qui pitjor ho portava, eren els mitjans de comunicació convencionals, vivien en una altra galaxia. Jo, per tant, seguiré esperant, amb un silenci respectuós cap a tota aquesta gent, aquests conciutadans meus, que estan negociant el futur del país. Siguin de la CUP, siguin de Junts Pel Sí, o siguin d'on siguin. Tinc claríssim que arribaran a un acord i que ens en sortirem. I segurament més aviat del que algú o alguns es pensen.

CAP A ON TIRAREM ARA? 12 Nov 2014 10:47 AM (10 years ago)

Després del 9N, s’obre un nou marc de debat polític a Catalunya. Hi ha qui diu, i jo comparteixo aquesta opinió, que el President Mas té la paella del tempo pel mànec i que ara, passada la famosa data, podria deixar enrere a ERC com a “soci” de govern, i buscar altres aliats per, com a mínim, aprovar els pressupostos del 2015. A l’inici d’aquesta legislatura, quan es va firmar el pacte amb ERC, un dels punts que més “molestava” a CiU, era que abans del 2015 s’havia de convocar un referèndum. Ara, doncs, que aquesta “càrrega” en forma de mandat ja ha passat, el President Mas es troba alliberat per fer i desfer sense cap lligam. D’altra banda, tot i que l’objectiu, aparentment, sigui el mateix per ERC com per CiU, arribar a la independència, no tinc clar que la estratègia per arribar-hi sigui la mateixa. Segons he estat llegint, Convergència, i en aquest cas el President Mas, no tindria tanta pressa com pot tenir ERC. És més, hi ha qui parla de que es podria acabar la legislatura tranquil·lament. Això ens portaria al novembre del 2016. També he llegit que una altre “tàctica” del President seria aprofitar aquesta tirada que li ha donat el 9N, i des d’ara fins el juny de l’any vinent, intentar negociar amb Madrid un referèndum en condicions. Sembla que aquest camí, escoltades les declaracions d’avui en roda de premsa del president Rajoy, ara mateix es descarta per si sol. Per tant, només quedaria convocar eleccions, plebiscitàries o no, i a veure que passa.

D’altra banda, ERC té una mica més de “pressa” que el que aparentment, pugui tenir Convergència. Dins ERC, hi ha qui defensa en proclamar unilateralment una DUI, hi ha qui vol accelerar el màxim el termini per convocar eleccions... tot plegat fa que tinguem un panorama una mica incert.

I per acabar, hi ha el que jo anomeno la via Enric Juliana. El prestigiós periodista de La Vanguardia, va insinuar fa uns dies que el President Mas estaria “sondejant” a diferents personalitats de prestigi del món acadèmic, universitari, etc, per fer una llista més “ciutadana” i no tant de “partit”, amb un perfil més tècnic per arribar a més sectors de la societat catalana.

S’obre doncs, un horitzó ple de incerteses, i qui sap si d’aquí poques setmanes tenim alguna sorpresa. Estarem atents.

BEATIFICACIONS 2 Oct 2013 2:15 AM (11 years ago)

Qui em coneix, sap perfectament que jo en això de les religions, les creences, etc, no sóc gens dogmàtic, i per tant, mentre a mi em deixin viure en pau, cadascú que faci el que vulgui. Jo, per exemple, no he batejat a cap dels meus dos fills. Que siguin ells els que decideixen que volen ser quan siguin grans... Ja fa setmanes que se sap que el proper diumenge 13 d’octubre hi ha una macro beatificació al complex educatiu de Tarragona, o sigui, el que coneixem tots com La Laboral. Això, que hauria de ser un acte normal dins dels paràmetres de la església, resulta que té una repercussió social que va més enllà de lo estrictament religiós.

I perquè?. D’entrada perquè han aparegut entitats, pintades, cartells, adhesius, etc, de col·lectius que hi estan en contra. Cadascú amb els seus arguments, cal dir que alguns més treballats que d’altres, tots legítims, evidentment.

També he vist per la xarxa, entitats i/o col·lectius que van desde l’ultradreta més reaccionaria, fins entitats tipus “Pro-vida” i coses per l’estil que també faran cap a la Laboral. Embolica que fa fort.

Quan surten situacions com aquesta, me n’adono de que encara segueix existint alló que diuen de les dues Espanyes. I pel que sembla irreconciliables.

Jo crec que hi ha un error de concepte. Si l’església vol beatificar a germans seus (en aquest cas diaques i capellans morts durant la guerra civil), està en el seu dret de fer-ho.

He vist algun adhesiu anarquista que diu: “Uns els pugen al cel, els altres continuen a les cunetes”. Efectivament, això és injust... però no és un problema de la església (entenc jo), si no que és un problema “polític”, i que cal anar als ajuntaments que toquin, i reclamar que les persones que són mortes dins els el seu terme municipal tinguin un enterrament digne, per això hi ha la Llei de memòria històrica.

Jo crec que l’error és de concepte; no culpem a la església de les beatificacions, exigim als nostres polítics un reconeixement digne per a totes aquelles persones que encara estan per les nostres carreteres o camins enterrats de qualsevol manera.

I, per acabar, tampoc cal que ens estranyem tant de l’actitud del arquebisbe. A lo tonto a lo tonto, ens ha anat colant gols. Amb la excusa de que és una persona propera (que ho és), que és bona persona (que ho és), que escolta (que ho fa), etc, etc, etc,.... ens agafa amb les defenses baixes, i au!, beatificacions per un tubo!. I que us esperàveu???; que és de l’OPUS xatus!!!, i aquests no estan per rucades!, aquests van per feina!!

I per no parlar de gent com Asociación Cruz de San Andrés (per citar només un exemple), entreu a la seva pàgina i veureu el “planning” que porten pel cap de setmana “completo” del 12 i 13 d’octubre.

MONTSE 30 Aug 2013 2:51 AM (11 years ago)

Que no sóc massa “familiar” és una cosa que els meus pares sempre em recorden. Que no truco, que han estat malalts i no els he trucat (“perquè si truquessis més sovint, sabries com estem...”), de vegades ha passat algun aniversari i he trucat l’endemà i m’he emportat una bronca que deu n’hi do... en fí, que no sóc el que es podria dir un exemple de fill; si no més aviat tot el contrari. Però, què voleu, sóc així.

Avui és l’aniversari de la meva germana. D’entrada, la felicitació al feisbuc ja la té... més tard, cap al migdia la trucaré i la felicitaré. Però avui, també li vull dedicar quatre ratlles mal escrites. No us diré els anys que fa, perquè, primera, no m’autoritza’t i no vull cagar-la; i, segona, ja comença a tenir una edat... i com les dones per aquestes coses són molt d’aquella manera (i que jo mai he entés), doncs millor ho deixem com està. Que la meva mare ja m’ho deia: “calladet, estàs més guapo”.

Doncs això, que avui la meva germana fa anys. Me n’enrecordo molt bé quan va venir al món. Quan la meva mare va tenir les primeres contraccions, vam trucar al meu pare, que ràpidament va venir ell i cotxe, i es va emportar a la meva mare a la Clínica Monegal (aleshores, a casa, érem de la Monegal). I el meu germà i jo ens vam quedar a casa (ara no recordo amb qui). Cap a la tarda, vam anar a la clínica i allà estava la meva mare, i al costa, amb un bressol petitet la meva germana. Era molt petitona, els cabells negres i la pell molt rosadeta... era moníssima...

Després de dos alonsos, va venir la nena... la nena que avui és tota una dona i que jo m’estimo molt, tot i que no li dic tot el sovint que ella es mereix. T’estimo germaneta i per molts i molts anys!!!!

El dia que la meva mare feia 70 anys, la meva germana va pagar una fiança i ens va treure als dos germans de Ca'n Brians... Va ser un dia molt xul·lo.

ROC 28 Aug 2013 2:41 AM (11 years ago)

Avui m’he despertat plorant. No recordo que m’hagi passat cap altra vegada. Avui t’he somiat. He somiat que tornàvem a estar junts.

Té collons, que amb la de trapelleries que em vas arribar a fer, t’estimés (i t’estimi encara ara) tant.

Vas arribar a casa que eres una boleta de pel i no paraves de fer miaus.... et vaig portar al veterinari, i com eres tant petitet, tenies pocs dies, no et van poder posar cap vacuna. De tornada a casa, recordo que et vaig comprar tots els estris necessaris perquè no et faltés de res: la safata i la sorra perquè poguessis fer les teves necessitats, el pinso, la menjadora, i una piloteta amb un picarol a dins.

La primera nit, va ser un desastre. Anaves perdut pel pis, tu i els teus miaus... fins que, cansat de sentir-te, et vaig posar dins el llit al damunt del meu pit. El primer error estava servit. Això sí, vas canviar els miaus, pels roncs i et vas dormir plàcidament. Comento lo del error, perquè conforme et vas anar fent gran, tu seguies pujant al damunt del meu pit, i quan ja eres un gat adult em costava respirar... però qualsevol et feia fora!!!, gastaves una mala llet, cabró!

Els dies anaven passant al Carrer La Nau. I va arribar la tardor. Havia estat estalviant molts mesos per poder tenir un sofà. Un menjador sense un sofà, no és un menjador... doncs bé, estava a la porta, pagant al repartidor, i vaig sentir com t’esmolaves les ungles en un lateral del sofà que jo encara ni havia pogut desembalar. Aquell dia vas “pillar” txon... i tant que vas “pillar”. Passaven les setmanes, i anaves creixent. Un dia, mentre feia el dinar, vaig sentir com les dues cadires del despatx (s’entén que tenien rodes), es movien d’un cantó cap a un altra... per un moment reconec que em vaig acollonir perquè ni vaig pensar que tenia gat ni res. Vaig anar al despatx, i allà estaves tu, donant saltirons d’una cadira a una altra, t’ho estaves passant de puta mare. No vaig tardar massa en posar les cadires al menjador perquè així tinguessis més recorregut. Després ja et vas encarregar tu de fer-les anar per tot arreu.

Van passar els anys, quatre concretament, i vas conèixer el que hauria de ser el teu nou company, el Bobi. Era el gosset de la Roser. Que com ens vam posar a viure junts... pos eso, vas haver de compartir el protagonisme. Finalment, va arribar la Jazz, una gateta molt carinyosa que vam trobar al Carrer Destral i que també tenia pocs dies. L’arribada de la Jazz, et va tranquil·litzar una mica els ànims i vas millorar una mica el teu comportament. Al llarg de la teva vida hem hagut de córrer alguna vegada per anar al veterinari, sempre has estat un gatet amb un ronyó fotudet i amb un fetge una mica especial; però tot i així, vam estar junts gairebé 16 anys.

Ara que ja no hi ets, de vegades miro enrere, i et recordo en moltes de les teves facetes: quan et portava a la platja (i et cridava pel teu nom i venies!!!!!, increïble en els gats!!!), el dia que una mica més i et perds al Loreto (sort del Bobi aquell dia), quan vas caçar un colom i el vas portar a la meva habitació i em vas donar un ensurt de mort, quan acabava de dinar o de sopar i a l’instant et tenia a la meva falda...

Em vas fer moltes, i algunes de sonades, però ara, vist en perspectiva, et trobo a faltar. Allà on siguis amic Roc, espero que estiguis bé.

El Roc a l'esquerra i la Jazz a la dreta dins unes estanteries de casa

Va per tu, Rafa. 8 Aug 2013 3:06 AM (11 years ago)

Costa molt començar un post, quan has de parlar de la mort d’un amic, i més si és de la teva mort Rafa, cony!. Marxes, així, au!, de qualsevol manera... i això no es fa, joder!

Tal i com et vaig dir ahir al vespre pel feisbuc, et vull fer un modest homenatge “a la meva manera”.

“Lu nostru”, arrenca cap allà a començaments dels 90, concretament al maig del 1992. El Nou Diari, la secció d’esports, estava paint la marxa del GRAN Lluís Payarols al diari Sport.

A la redacció de Tarragona hi éreu el Jordi Sierra i tu. Eren temps de canvis, i també van aparèixer el Pep Coch, més tard també el Fermí Morera...

De totes les feines que he tingut (i que no són poques), guardo un bon record i he deixat bons amics i amigues; però al Nou Diari i a Onda Rambla va ser diferent. (tot i que professionalment no em va anar massa bé ni a un lloc ni a un altre, perquè em passava més hores a la redacció que venent publicitat).

I dic que va ser diferent, perquè érem com una família: La Rosa Mari, l’Imma Jové, l’Eli Pujol, la Elisabeth Esporrín, el David Sanahujas, el Sergi Puig, la Dolors, el Jordi Jaria, el Toni Gallardo, la Esther Domingo, la Marga Mallol, la Cinta Bellmunt, el Xavier Abelló (i les seves dèries), la Montse Pena, el Josep Maria Pena, el Mauri, la Sònia, la Bego... els companys de Reus, els del tancament, correcció, disseny, subscripcions, publicitat...en fi!.

Va ser en aquell temps que em vas oferir la possibilitat de col·laborar amb tu, en una tertúlia que feies als vespres a Onda Rambla. Eren uns temps en que les desconnexions de les grans emissores eren de matí i tarda...i no com ara que desconnecten per fer una merda d’informatiu i para de comptar.

Fotografia cedida per l'amic Domingo García

Jo ja col·laborava a Tarragona Ràdio, de la ma de l’amic Carles Cortés. Gràcies a vosaltres dos, al Carles i a tu, he conegut el món de la ràdio, cosa que us agraeixo infinitament.

Gràcies a les teves tertúlies he conegut bons amics com el Pere Valls, el Miquel Blay, el Xavi Sabat, el Josep Maria Andreu, el Nando Huidobro, el Ramon Sicart.... i tants i tants d’altres. Això també t’ho dec a tu.

També et dec a tu haver treballat uns mesos a Onda Rambla. Vas ser tu qui em va presentar al director d’aquell moment, el Pitu Tarrasa. Allà també érem una família (una mica més petita si tu vols), però ens ho varem passar molt bé.... el Montesinos, l’Eduard Vicente, l’Oscar Ramírez, el Jordi Benavent, la Maribel, el German, la Grego...

La puta crisi amic meu, ha fet que molts companys de la teva professió hagin hagut de buscar-se la vida: gabinets de premsa d’institucions, d’empreses, de partits polítics... els més agosarats han obert els seus propis diaris digitals... però també hi ha qui les coses no li han anat tant bé o, simplement els hi ha faltat aquell cop de sort o aquell “padrí” o aquella trucada de recomanació... i quan passen els mesos, i la situació no remunta, la cosa es posa difícil i, fins i tot, desesperant.

M’atreveixo a dir (i això és una opinió personal), que si haguessis trobat feina potser avui encara series entre nosaltres... no sé, és una sensació i prou.

Tu eres un tio amb talent, bon professional, (encara flipo ara quan recordo que les tertúlies les feies sense guió... ), periodista de trinxera, tu allà, al peu del canó; ni faxos, ni correus electrònics ni òsties... llibreta i boli.

Incisiu, amb un estil peculiar... però, que cony!, era el teu!; aquella pregunta punyent... que més d’un cop pensava: “serà cabrón!!”...

No res txon, jo ho deixo aquí. Ja et vaig avisar ahir que no seria res especial, ja veus, un escrit en aquest bloc, que rep alguna visita de tant en tant, amb una redacció molt millorable, però ple de sentiment (collons! , ara semblo el Mallol).

Txon, fes bondat, porta’t bé, no fotis molta canya per on siguis... i, si veus al Fermí el saludes de part meva, i no facis cas si veus a una tocant la gralla, és la Gemma, o a un altre ballant, és el Jaume... o un altre portant el pas dels Armats, és el Josep Maria... o un altre que porti la camisa de la Jove, és el Vidalet... o un que t’oferirà una coca, és el Joan... seguiria la llista, però és molt dolorosa... només desitjo que estiguis bé, i, algun dia, espero que llunyà que tinc que controlar amb quins jambos va la meva filla Ariadna, ens tornem a veure, Chartreuse en ma i parlem del nostre Nàstic.

Jo, mentrestant, des del meu raconet de preferent, quan aquesta temporada pugem a segona A, pensaré en tu xatomeu. T’estimo.

Avui sóc Roser Tarragó 5 Aug 2013 4:23 AM (11 years ago)

Quan sento parlar als dirigents de ciudadanos, adreçant-se des del seu escó al Parlament, d'intol·lerància i rucades per l'estil quan es refereixen a sentiments nacionals catalans, és quan l'estòmag em dóna un tomb, i em vénen ganes de vomitar.

Quan, per exemple, fets com els d'ahir, fan que una esportista de la selecció espanyola de waterpolo, concretament Roser Tarragó, ha de tancar el seu perfil de Twuiter perquè llueix una estel·lada, i ha rebut tota mena d'insults i d'amenaces, es quan em ve al cap aquesta xarrameca dels Cañas, Riberas i companyia.

Aquests Lerrouxistes-filo feixistes, encara han de sortir a defensar la democràcia que tant prediquen i condemnar fets com aquests. Però no, és clar, com és una persona independentista que es foti, ja s'ho farà... ja hi haurà d'altres que sortiran a defensar-la.

Aquests filo-feixistes, fan que si no estàs amb ells, estàs en contra d'ells; ells són els defensors de tot el que es mogui. Amb ells, podràs veure imatges d'una escola on es feien treballs manuals per a la manifestació de l'11 de setembre passat, i on hi havien estel·lades i d'altres simbols independentistes, i ells, sense ecomanar-se ni a deu ni a sa mare, fan servir la imatge per abocar merda a la llei de normalització lingüística, i deixan perles com que "de esta manera se educan a los niños en Cataluña". Ells ja han abocat la merda... ara ja t'aclariràs tu en netejar-la... i és clar, aquest discurs alguns tarons d'espanya ho compren.

"En política hi ha els adversaris, que són els polítics dels altres partits; i els enemics, que són els del teu propi partit", bromejava un destacat líder polític català. I jo afegiria que ha nascut una nova espècie: els enemics del pais, i aquests són ciudadanos.

Jo avui també sóc Roser Tarragó. Ja veurem quantes medalles guanya espanya el dia que siguem independents...

Arrenca la reunió constitutiva del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Comença el compte enrera... 26 Jun 2013 11:05 AM (11 years ago)

Avui és un gran dia. Ha estat un dia de gala al Parlament de Catalunya. Avui s'ha constituït la comissió del Pacte Nacional al Dret a Decidir.

Més de 40 entitats i grups polítics parlamentaris, llevat del PSC, PP i Ciudadanos, s'han tancat durant més de dues hores a la sala de sessions de la cambra catalana per articular un acord per la consulta sobiranista a Catalunya.

Fa mal als ulls que un partit de tradició catalanista com és el PSC s'hagi alineat amb els partits anomenats unionistes. Evidentment que cadascú fa el que creu que ha de fer, però una cosa és formar part de la comissió del Pacte Nacional del Dret a Decidir, i després demanar el vot pel NO, però, ja d'entrada no estar d'acord perquè els ciutadans de Catalunya es puguin expressar, francament, ho trobo molt fort. Tots sabem que el PSC no és un partit independentista, però negar el dret democràtic als seus conciutadans a poder expressar la seva opinió em sembla una broma de mal gust.

Un cop ha acabat la trobada, el Conseller de la Presidència i portaveu del Govern, Francesc Homs, ha declarat als mitjans de comunicació que: "S'ha posat de manifest que no cal pensar el mateix per defensar el dret a decidir". "La democràcia no és el problema, ans al contrari: és la solució. Ha estat el comú denominador de tots els participants".

A llarg d'aquesta setmana, el President Mas enviarà una carta al president Rajoy, on li explicarà els resultats de la reunió i a les conclusions a les que s'han arribat.

Hola de nou! 18 Jun 2013 1:11 PM (11 years ago)

Un any, tres mesos i 12 dies, a banda de semblar una condemna, és el temps que he estat en silenci en aquest bloc. Un bloc que al seu neixement, va tenir bastanta activitat, mica en mica ha anat minvant. He estat uns anys molt actiu al Facebook, i, al fina, la conclusió es que tot és complementari i que es qüestió d'equilibris.

Per tant, el que faré a partir d'ara és repartir les intervencions. Al Facebook i Twitter la inmediatesa i al bloc les reflexions. Ja veurem si me n'en sortiré.

De moment, però, li he canviat una mica la cara al bloc. No m'acaba de convèncer el "coloridu", no sóc amant de masses colors en tant poc espai, però de mica en mica aniré canviant cosetes. També he notat molts canvis quan he entrat a la configuració del bloc, i per tant hauré de familiaritzar-me amb tot plegat.

Vinga!, ens anem llegint!!. Salut!

8 de març, dia internacional de les dones 7 Mar 2012 9:39 PM (13 years ago)

MANIFEST: DONES AMB TOTS ELS DRETS

Enguany fa 101 anys de la primera commemoració del 8 de març com a Dia internacional de les Dones. Una data d'homenatge i reivindicació al moviment a favor dels drets de les dones que ens permet manifestar les desigualtats encara existents actualment. Fa més d'un segle que aquest dia reivindiquem la igualtat dels drets entre homes i dones i, és ben cert, que hem avançat, però encara no hem assolit i estem lluny de l’objectiu de la plena igualtat, perquè una cosa són els drets legals i una altra de ben diferent, els assolits. Un any més des d’Esquerra Republicana i les JERC us volem animar a participar en totes les mobilitzacions i actes arreu del territori i a continuar lluitant pels drets de totes les dones.

Avui, l'actual context de crisi provocat per la manca de control dels mercats financers i la recent reforma laboral imposada pel govern espanyol suposa, a la pràctica, un clar retrocés en els drets i condicions laborals de la ciutadania, i molt especialment de les dones, conquerits durant anys de lluita i reivindicació. Dins el paquet de mesures proposades des dels governs actuals contra la crisi, la reforma laboral serà aquella que més incidència tindrà sobre els drets dels i les treballadores i afectarà, concretament, a les possibilitats de promoció professional de les dones. Tampoc s’ha tingut en compte fins a quin punt aquestes mesures podien afectar les dones; el Govern no ha valorat, d’entrada, l’impacte que podien tenir des d’una perspectiva de gènere, malgrat la seva obligatorietat. Aquesta reforma no garanteix tampoc l’obligatorietat de posar en marxa els plans d’igualtat a les empreses. La reforma laboral representa un pas enrere en els drets de les dones.

Altres mesures com la congelació del salari mínim i la reforma de l’IRPF pot provocar una disminució de la independència econòmica de les dones, ja que són aquelles que menys salari de mitjana tenen, i a més pateixen una discriminació salarial del 22% per realitzar la mateixa feina que els homes. Tanmateix, la baixada de salaris està estretament lligada amb la disminució de la pensió i en conseqüència abocarà a les dones, encara més, a la l’exclusió i a la pobresa.

La congelació de les plantilles del sector públic perjudica especialment les dones perquè són les que ocupen molts d’aquests llocs, especialment a la sanitat i l’educació, on les retallades han estat més severes i ara s’obre la porta a la privatització dels serveis públics.

El fet de promoure el treball assalariat a temps parcial, la disminució la despesa social, la manca de polítiques adreçades a afavorir la conciliació personal, laboral i familiar conjuntament amb la poca coresponsabilitat dels homes, provocarà una divisió encara més gran del treball. En aquesta situació, es reafirmen els esquemes tradicionals patriarcals encara vigents a les nostres societats. Les dones seran les que més patiran aquests canvis: l'atur de llarga durada, el retorn a la inactivitat estructural i de nou, la càrrega de la majoria de les tasques reproductives de la llar, de les quals encara avui, la societat, no ha estat capaç de distribuir de manera igual entre homes i dones.

És per tot això que les dones i els homes de d'Esquerra Republicana i les JERC volem fer que aquest 8 de març, dia en que la reforma laboral inicia el procés de convalidació al Congrés, ens mobilitzem arreu dels Països Catalans per reclamar que no podem fer ni un pas enrere en els drets aconseguits aquest segle de lluita i que volem ser DONES AMB TOTS ELS DRETS!

dona@esquerra.org | dona@jerc.cat

Quan s'obren els sarcòfacs... 5 Mar 2012 10:36 AM (13 years ago)

Surten mòmies com el "pàjaru" de la foto. L'indocumentat Victoriano Sánchez Arminio. Aquell àrbitre de la dècada dels 70 i 80, més dolent que la tinya; amb uns arbitratges escandalosament dolents... us enrecordeu d'aquell penal en contra del Barça al camp del Valladolid i que, de manera miraculosa va aturar el malaurat Urruti?; doncs va ser pitat pel caspós amb cara de gànster de la foto. I, si amics meus, com passa en moltes facetes de les nostres vides, quan més dolent, incompetent, nefast... ets, MÉS AMUNT ARRIBES!!!!. Aquest "sujetu" ja porta més de 19 anys presidint el comitè d'àrbitres espanyols. Vés a saber, si no fes aquesta funció, quin seria el seu futur professional. En fí, que ara aquesta mòmia amb potes, denunciarà al comitè de competició (una altre fatxenda i un altre insult a la intel·ligència) al jugador del Barça Gerard Piqué, per les seves declaracions del passat dissabte després del partit contra el Sporting de Gijón. En canvi, quan el macarró dels parquings, el Mourinyu, espera a la tripleta arbitral per esbroncar-los, allà no passa res, i la mòmia del Sanchesss Arminiu no diu ni mu.

Se'ns pixan a la cara, i diuen que plou...

JO NO CELEBRO EL JALOGÜIN... 27 Oct 2011 4:30 AM (13 years ago)

Som a un país petitet, de vegades una mica extrany, però això sí, farcit de tradicions arreu i, com no, tota tradició l'acompanyem del plat o plats corresponents (no fós cas!).

Per això, que, els Sants Valentins de torn (patrocinats pel Corte Inglés); Jalogüins i Pares (vés a saber de qui) NOELS i collonades diverses, a casa no les celebrem.

Per això que en aquestes dates, castanyes, panellets, vi ranci, rovellons (si no són massa cars) i deixem-nos d'invasions ianquis que no van enlloc.

Salut!

QUE COM ESTIC?... DE PUTA MARE! 3 Aug 2011 2:27 AM (13 years ago)

Fa uns mesos, em va arribar un “pobre point”, que em va fer pensar. Es tractava de un repàs de les coses més immediates que tenim al nostre voltant, i que, molt sovint, no li donem la importància que cal.

Per exemple, una de les frases deia: “si tens més de 30 anys i encara tens el pare i la mare vius, et pots donar per satisfet; perquè més del X% de la població mundial (ara no recordo exactament el tant per cent), no pot dir el mateix”; una altre frase deia alguna cosa semblant a: “si quan tens mal de cap, obres la farmaciola de casa teva i et prens una pastilla, pensa que X% de la població mundial, no pot fer el mateix ni ho podrà fer mai a la seva vida”... i frases per l’estil relacionades amb el nostre dia a dia: poder tenir aigua corrent, llum, casa... etc, etc.

Això, jo que sóc un sensiblero de collons, em va fer pensar i molt. De fet, cada dia trobo un moment per reflexionar sobre el tema...

Tinc salut, tinc una dona encantadora, dos fills que “ni te cuen”; tinc el privilegi de poder aixecar el telèfon i poder parlar amb el meu pare i la meva mare, o, en un cop de pedra els puc anar a veure personalment; tinc 2 germans, un germà i una germana, que problemes laborals a banda, estan bé; tinc uns sogres encantadors; tinc feina i per tant, com a derivada d’això, em puc pagar la hipoteca, el col·legi dels nens, el menjar, les despeses de la casa, i algun capritxet de tant en tant... això si, a final de mes el compte sembla el desert del Sahara.

D’altre banda, em considero un afortunat tenint els amics i amigues que tinc. No tinc un duro, però sóc tremendament ric en amics i amigues... aquest és el meu verdader patrimoni!. Només m’entristeix pensar en aquells amics i amigues, que, per circumstàncies diverses ja no hi són entre nosaltres.
En definitiva, que no em puc queixar de res!!.

Per això quan veig algun amic pel carrer i em pregunta: “qué, com va tot, com estàs??”, jo sempre contesto: que com estic?, de puta mare! ... i amb la que està caient, encara més.

Roger Hodgson, que gran que ets… 13 Jul 2011 3:48 AM (13 years ago)

Ahir a la nit, vaig anar al concert que feia el ex-membre (i ànima mater) de la banda anglesa Supertramp, Roger Hodgson, al Camp de Mart.

En la seva gira mundial, ha fet 3 parades a terres catalanes: el 31 de març va actuar a Barcelona (al Palau de la Música); ahir aquí a Tarragona i l’1 d’agost actuarà a Palafrugell.

Una vegada més, li tinc que agraïr a la meva dona, la Roser, la seva paciència alhora de fer la cua corresponent per poder adquirir una entrada perquè jo pogués anar al concert. Això és amor, i el demés són punyetes. La llista de motius pels quals me la estimo tant, seria inacabable.

La nit va començar molt ennuvolada i amb amenaça de pluja. Sort que la carpa del Camp de Mart (que tant i tant havia criticat jo en el seu moment), va salvar a la concurrència del gran aigüat que va caure a meitat de concert.

Amb puntualitat britànica, com no podia ser d’una altre manera, va aparèixer damunt de l’escenari un Roger Hodgson habitllat amb una camisa que recordava la seva època “hippy”. En un tres i no res, va anar fer feina i va arrencar el concert amb la cançó “Take de long way home”.

Pels que som una mica malalts, i que quan anem a concerts ens agrada que el concert sóni com al LP o d’una manera bastant aproximada, he de dir que, pel meu gust, la banda no desmereixia gens ni gota als “Supertramps” originals. Jo faria esment a dos, dels 4 músics que acompanyaven a Hodgson; el bateria del grup: Bryan head i a Aaron Mac Donald (Teclats, saxo, clarinet i veus). També acompanyaven al “mestre”, Kevin Adamson i Ian Stewart. Entre els 5, van aconseguir sonar a Supertramp d’una manera genuïna.

Va seguir el repertori amb “School” i després va afegir unes cançons de la seva època en solitari. El públic, però, demanava cançons de Supertramp i va ser quan va arrencar dels seients als qui erem allà presents quan va cantar “Breakfast in America”. Li va seguir “The logical song”... i aquí, fa una parada.

D’una manera solemne, i sense treure’s la guitarra de sobre, se senta davant del piano, i explica que fa poc dies, havia estat a Liverpool. I que la següent cançó que cantaria era un homenatge als Beatles, però que, més concretament, era un homenatge al desaparegut John Lennon. Entre llàgrimes, vaig cantar amb el “mestre” Hodgson “Across the universe”.

Aquí em va tocar la fibra i bé!. suposo que van ser masses emocions juntes en tant poca estona.
Jo, que sóc de llàgrima fàcil, i que a més a més, sóc un fan incondicional del John Lennon... doncs això!.

Després de tocar una cançó de la seva època en solitari, “The Awakening”, va tornar al repertori Supertramp amb “Don’t leave me now” (de l’elepé “Famous Last Words), l’últim treball de Supertramp amb Roger Hodgson. Després, com diria aquell, avall que fa baixada: “Dreamer” i “Fool’s overture”. Després d’un apoteòsic final, en Hudgson i la seva banda, van marxar de l’escenari.

Anaven arriats aquests músics si es pensaven que marxarien així per les bones. Tot l’auditori en peus, va estar aplaudint de manera incansable fins que van tornar a sortir (perquè, tot s’ha de dir, van trigar bastant menys a tornar a l’escenari que un cantautor català, molt trascendent ell, que es pensa que és no se qué.. o no sé quí), per acabar la vetllada amb 3 cançons: “Two of us”, “Give a little bit” (en aquest moment el Camp de Mart ja era una disbauxa, i de mica en mica, la gent es va anar apropant a l’escenari ballant i saltant) i, quan la pluja era més intensa sobre la carpa del Camp de Mart, va cloure amb el clàssic “It’s raining again”...

Un concert, que no oblidaré mentre visqui...

Com en un somni, vaig tenir a Roger Hodgson a pocs metres, tocant-me un repertori força digne de cançons de Supertramp... malauradament, cap somni és infinit i, al final, va sonar el despertador. Llàstima...

La Roser, la meva dona. 12 Jul 2011 1:45 AM (13 years ago)

Sovint, quan ens referim a personatges famosos que ens agraden, tirem d’adjectius qualificatius i els deixem, als famosos, a l’alçada dels Déus de l’Olimp.
Avui, però, no parlaré del “famoseo”; avui vull parlar d’aquelles persones que en el seu dia a dia, d’una manera més o menys anónima, també aporten el seu talent i la seva vàlua a la societat.

Una d’aquestes persones, és sense cap mena de dubte, la meva dona. La Roser.
El que a mi em costa una mica d’esforç, com per exemple, posar-me davant de la pantalla de l’ordinador i fer un article d’opinió o una entrada al meu bloc com ara aquesta que esteu llegint, ella ho fa en pocs minuts. Es posa davant el teclat, i en un tres i no res, ja t’ha fotut la parrafada (entenedora i sense faltes), que ocupa gairebé dos folis. I es queda tant ample la tia..., i no contenta amb això et diu alló de: “Bah, no té importància, per a mi això és molt fàcil...”.

Sí, és clar, és molt fàcil... és fàcil per aquells o aquelles que els hi va aquest rotllo o que, d’alguna manera o altre, ténen facilitat per expressar-se per escrit. I aquest, no és el meu cas. Jo sóc dels que els hi agrada parlar, gesticular, veure els ulls del meu interlocutor, etc. I si, a més a més, hi ha una taula, una birra o un Chartreuse, no fa calor i l’entorn és tranquil i la companyia és l’adequada, la sensació és propera a la felicitat.

No marxem, però, del tema que vull parlar. Deia, que la Roser, dintre de la multitud de facultats que té (i que per això em vaig casar amb ella), hi ha una que m’atrau especialment, i, és, com us deia, aquesta facilitat per redactar. No contenta amb això, ha recuperat una vocació que tenia una mica olvidada: la de periodista. Ha treballat en ràdio, televisió, premsa escrita.. i des de fa uns mesos, col•labora en el diari digital de referència a Tarragona: el Tarragona 21.com En aquestes col•laboracions, realitza entrevistes de primer nivell. Perquè, això sí, la Roser no és de les que es moca amb mitja màniga, al contrari. Ella tira alt... sempre estem a temps de baixar el llistó. De moment, ja ha publicat 24 entrevistes, i els entrevistats, molt diversos per altre banda, molt interessants; aquí va la relació: Jorge Wagensberg, Joan Rigol, Feliu Formosa, Josep-Lluís Carod-Rovira, Pitxi Alonso, Tortell Poltrona, Bonaventura Clotet, Benedetta Tagliabue, Jordi Basté, Salva Racero, Marcel Gorgori, Lluís Claret, Màrius Serra, Francesc Sanuy, Fermí Puig, Roger Alier, Eduard Estivill, Pepa Plana, Miquel Àngel Essomba, Lax’n’Busto, Pere Arquillué, Jordi Carbonell, El mag Lari, Muriel Casals.

Té altres encants, bastants més, però, és impagable la careta que fa quan arriba a casa després d’haver fet la entrevista corresponent. Aquells ullets brillants que posa quan t’està explicant la darrera entrevista, no té preu.

Us deixo l’enllaç on hi trobareu totes les entrevistes publicades fins el moment... passareu uns bons moments, sense cap mena de dubte.

10 anys sense Jordi Vendrell 8 Jul 2011 4:39 AM (13 years ago)

Avui fa deu anys que ens va deixar en Jordi Vendrell (Manlleu, 1947 – Barcelona, 2001). El Jordi, segons els amics de Vilaweb era productor de músics i cantants; Va començar en això de la ràdio a Ràdio Joventut (com tants i tants d’altres) i Ràdio Club 25. Juntament amb Ramon Barnils i Quim Monzó, va protagonitzar programa a Catalunya Ràdio anomenat “El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico”. Era l’any 1983.

A mi, però, el Jordi Vendrell “em neix”, tot just arribo del meu segrest legal (hi ha qui li diu servei militar), al setembre de l’any 1987 on protagonitzava una tertúlia d’actualitat a Catalunya Ràdio, anomenada “l’Orquestra”, que s’emetia de 3 a 4 de la tarda. Fins que la van censurar, just abans dels jocs de l’any 1992, no hi havia dia que no l’escoltés. Passés el que passés, sempre trobava el moment per posar-me els auriculars i escoltar al Jordi Vendrell i els seus “músics” amb la seva “orquestra”.

Recordo, que m’apuntava en un full de paper els convidats que anava portant al programa. Tenia els col•laboradors habituals entre els que destacaven: Jaume Lorés, Vidal Vidal... i després els convidats del dia a dia. Hi havia que repetien presència més (Trias Fargas per exemple).

En aquestes tertúlies hi vaig aprendre moltíssimes coses. Era un autèntic luxe escoltar-les. No exagero gens ni mica si dic que hi vaig aprendre més coses durant els anys que vaig escoltar l’orquestra, que en tots els anys que vaig anar tant al col•legi com a d’institut després.

Vagi doncs el meu petit homenatge, i el AGRAÏMENT a un dels grans periodistes que ha donat aquest país.

Una abraçada Jordi i moltes gràcies per tot.

Més de 1000 persones unides per Tarragona 2017 24 Mar 2011 11:04 AM (14 years ago)

Un nou pas per arribar a l'octubre amb totes les forces i totes les il·lusions... som-hi!!!!

http://www.tarragona2017.org/noticias.php?id=241

SOM UNA NACIÓ, NOSALTRES DECIDIM 22 Jul 2010 10:56 PM (14 years ago)

Diuen que qui té un amic té un tresor. Doncs bé, si ens guiem per aquests paràmetres, crec que estic en condicions d’afirmar que podria encapçalar la llista de les persones més riques del món, o si més no, figurar-hi en un lloc destacat. I això, sense comptar els coneguts i els saludats perquè llavors sí, la llista és estratosfèrica. Aquest és un dels motius pels quals, em sento molt afortunat i molt feliç.

En aquest gran llistat d’amics i col•legues n’hi ha un en concret, el Carles Micó, que m’envia setmanalment un compendi de correus electrònics incommensurable. Fins i tot tinc una carpeta a l’Outlook amb el seu nom, on hi reservo tot el que m’envia. Després, al vespre i amb més calma, em miro el contingut del que m’ha enviat.

En aquest compendi de correus electrònics, com us podeu imaginar, hi ha absolutament de tot: paisatges idíl•lics i paradisíacs, ciutats del món, fotos curioses, animals, plantes...; també sovint, m’envia videos, arxius sonors de tot tipus, fotografies... En fi, que és un xollo aquest Carles!!

Ahir al matí, i dintre de la “tongada” del dia, em va enviar una foto, que us adjunto amb aquesta nota d’opinió, que em va fer pensar, en una primera reacció, i emprenyar després. La foto, de l’any 1932 és d’una vigència absoluta. O sigui, 78 anys després estem igual des del punt de vista estatutari. Dissabte passat, quan sentia les diferents declaracions i reaccions de la manifestació celebrada el 10-J, vaig escoltar al Lluís Llach que deia: “estic fins els collons, que el que vaig escriure fa 30 anys encara tingui vigència”. Més clar, impossible. Tota manera, aquí caldria afegir cançons d’altres grups i cantants com per exemple La Trinca, l’Ovidi Montllor, el Quico Pi de la Serra, etc.

Si deixem de banda els 40 anys del dictador, observarem que en 30 anys i escaig hem esgotat la via autonomista i paral•lelament, lentament però sense pausa, la paciència de la gent. Tot i que sóc de la opinió que als anys 70 el discurs independentista era gairebé residual i propi de quatre nostàlgics, en l’actualitat, a banda de ser un discurs transversal (on hi cap tothom siguin d’esquerres o de dretes, nascuts o no aquí, etc, etc), està del tot en vigor. Ens calen, des del meu punt de vista, uns polítics valents, amb decisió i amb les idees clares. Cal sortir dels despatxos, posar el peu pla al carrer i fer pedagogia. La independència de Catalunya no vindrà o no serà, donant l’esquena al Baix Llobregat o a alguns barris de Tarragona – per citar uns exemples -, on això de la independència sona a concepte estratosfèric. Cal doncs, vèncer els prejudicis i “vendre” les excel•lències d’un país lliure dins el marc de la Unió Europea: al cap i a la fí, aquesta és la seva feina. Els votem per això i per això cobren. Cal fer un full de ruta i amb terminis. Cal copsar la opinió de tots i cadascun dels estaments de la nostra societat. Cal saber la opinió dels nostres empresaris, dels sindicats, de tothom.

Què passaria, ara mateix, si es declarés la independència de Catalunya?; per quins llocs grinyolaria?, què passaria amb el deute extern?, quin encaix s’hauria de tenir amb Espanya?, i amb la Unió Europea?... cal plantejar totes aquestes preguntes, posar-les damunt la taula i fer, no només el que s’ha de fer, sinó tot el que calgui, el que sigui prioritat i anant fent camí. Aquesta hauria de ser, en definitiva, una transció pacífica i democràtica cap a la independència nacional.

La legitimitat del poble català està per damunt de la legalitat espanyola. Una legalitat feta a la mida d’ells, dels espanyols, perquè els beneficiï només a ells. Ja se la poden quedar, la seva legalitat: nosaltres tenim la legitimitat, la força de la gent, el poder dels vots, el vigor de la democràcia. Només avançarem si nosaltres volem i dissabte passat va ser un bon punt de sortida.

El Senat dóna suport a Tarragona 2017 2 Mar 2010 12:36 PM (15 years ago)

Un altre pas endevant. La setamana passada, el Senat espanyol va aprovar per unanimitat una moció presentada per l'Entesa Catalana de Progrés, i més concretament del senador d'ERC Pere Muñoz, en la qual es donava recolzament a la Candidatura dels Jocs del Mediterrani de Tarragona 2017. Moltes gràcies a tots i cadascún dels grups parlamentaris i als seus portaveus per les seves intervencions. Van ser moments molt emocionants.

I que vagin passant...

Primera reunió del Comitè de Candidatura de Tarragona 2017 15 Jan 2010 10:31 AM (15 years ago)

El màxim òrgan institucional de la Candidatura de Tarragona als XVIII Jocs Mediterranis de 2017 s'ha reunit avui per primera vegada a Tarragona per preparar un projecte guanyador que porti a la ciutat a ser proclamada seu de la competició l'any que ve Tots els integrants del Comitè de Candidatura de Tarragona 2017, constituït aquest matí oficialment a Tarragona, han assistit a la primera reunió de treball que ha tingut lloc a l'Hotel Husa Imperial Tarraco de la ciutat. En ella s'ha aprovat el pla de treball d’enguany que centrarà tots els esforços en la promoció internacional de la candidatura tarragonina, la redacció del dossier organitzatiu que es lliurarà al Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis abans del mes de juny i en la preparació de la visita d'una comissió d'avaluació del CIJM a la ciutat després de l'estiu.

Durant la trobada, els representants de les cinc institucions que formen part del Comitè de Candidatura -Comitè Olímpic Espanyol, Consell Superior d'Esports, Ajuntament de Tarragona, Generalitat de Catalunya i Diputació de Tarragona- han aprovat el lema internacional de Tarragona 2017, que es presentarà oficialment el pròxim 11 de febrer a la ciutat. Així mateix, han acordat sol·licitar als parlaments de les Comunitats Autònomes riberenques de la Mediterrània (Balears, València, Múrcia i Andalusia) l'aprovació d'un document de suport a la candidatura tarragonina.

El Comitè de Candidatura tornarà a reunir-se a l'abril i comptarà amb un nou integrant, la Secretària General de l’Esport de la Generalitat, Anna Pruna, que s'incorpora com a vocal del màxim òrgan de decisió de la Candidatura.

Abans de l'inici de la reunió, els màxims representants del Comitè de Candidatura han posat en una foto simbòlica del compromís de les cinc institucions per lluitar per l'èxit del projecte olímpic de Tarragona. El president del Comitè de Candidatura de Tarragona 2017 i alcalde de la ciutat, Josep Fèlix Ballesteros, ha qualificat el dia d'avui "d'històric per a la ciutat" i el vicepresident primer de Tarragona 2017 i president del COE, Alejandro Blanco, ha definit la candidatura de "projecte guanyador" i ha explicat que ja han mantingut contactes amb els comitès olímpics dels Jocs Mediterranis per traslladar-los la "força de la nostra candidatura".

(Text i foto Maria Blanco)

AVUI ÉS UN DIA HISTÒRIC 26 Nov 2009 2:19 AM (15 years ago)

La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: «Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i Jo vinc a sancionar la llei orgànica següent». Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta Cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels 12 magistrats que componen el tribunal, només 10 podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una espessa maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels 10 jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el Govern i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el «cor de la democràcia». Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a si mateix–, no farem més al·lusió a les causes del retard de la sentència.

Avanç o retrocés
La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de símbols nacionals (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.
No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és sinó el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores).

Els pactes obliguen
L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys 70 transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els 30 anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que, en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
Som en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum.

Solidaritat catalana
Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Publiquen també aquest text La Vanguardia, Avui, El Punt, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa.

Tarragona 2017 presenta el seu projecte al Senat de la ciutat 8 Sep 2009 11:52 PM (15 years ago)

La presentació de la Candidatura de Tarragona als Jocs Mediterranis del 2017 al Senat de Tarragona s’ha centrat en la contextualització del projecte que, amb la designació del COE a finals d’abril, ha entrat en fase internacional.
Acompanyat per una representació de la Candidatura, Rigau ha desgranat les prioritats de Tarragona 2017 per a l’any 2010, que venen marcades pel calendari del propi Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis (CIJM) i que passen per la presentació de la proposta organitzativa a aquest organisme, i per la posterior visita d’una comissió d’avaluació a Tarragona.

Així mateix, Rigau va ressaltar que la nova etapa de la Candidatura requereix, “ara més que mai, que tanquem files al voltant de Tarragona 2017 perquè, de la mateixa manera que nosaltres observem a les altres possibles candidates, les ciutats interessades en optar a l’organització dels Jocs també ens estan observant amb lupa”.
Després de la presentació, els senadors tarragonins han realitzat diverses aportacions als integrants de Tarragona 2017, així com a l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros, màxim responsable de la Candidatura, de cara a aconseguir la màxima implicació de tota la societat en el projecte.
Els 38 integrants del Senat, un òrgan consultiu creat per assessorar l’alcalde en tots els àmbits que beneficien la projecció i el futur de la ciutat, han donat suport a Tarragona 2017.

(Maria Blanco)

Millor prevenir... 27 Aug 2009 10:11 PM (15 years ago)

D'aquesta manera no hi haurà cap contagi. Segur!!!

PERQUÈ JO NO HAGUÉS RENOVAT A CÉSAR FERRANDO 13 Aug 2009 2:30 AM (15 years ago)

Fa setmanes que volia fer aquest article, però mai trobava el moment i el que és més important, l’estat d’ànim. Quan encara faltaven algunes jornades per acabar la temporada passada, vaig crear un grup al Facebook, mig en broma mig en serio, que ho deixava ben clar: “volem que Ferrando foti el camp!”. Aquest grup, que ara està format per 67 membres, potser no està passant un dels seus millors moments, però no el penso donar de baixa fins que “l’inclito” marxi; i si de passada, s’emporta al Salvadó, millor que millor.

Perquè vull que marxi Cesar Ferrando?, passo a enumerar els meus motius:

1.- Perquè va ser ell qui va fer fora al preparador físic (DE LA CASA), Xavi Bartolo; i això em va emprenyar i molt.

2.- Perquè va ser ell qui va pressionar per treure atribucions al Director General del Nàstic, Antoni Pinilla, i deixar el càrrec més descafeinat que un carajillo de Vichi.

3.- Perquè fa i desfà dins de l’organigrama del club com si fos casa seva. Això si, perquè l’altre “crack”, Salvadó, li deixa, evidentment.

4.- Perquè no confia en la pedrera del Nàstic. Tenim un juvenil que acaba de pujar a la màxima categoria i no compta amb ell per a res. Surrealista!

5.- Perquè al pas que anem, fitxarem a Botubot, Kempes, Carrete, Saura... Tenim una plantilla que sembla l’INSERSO. M’han dit que potser recuperem a Parejo i Santi Coch... que per les bandes, anem fluixos!. I ténen la barra de dir que al Moisés no li van renovar el contracte perquè “era gran”.

6.- Perquè Ferrando, ja està de tornada de tot. No té il·lusió per res. Se li nota en la seva actitud, en les seves declaracions. Potser farem bo al Paco Flores!!.

Li reconec que fa dues temporades ens va salvar de baixar a segona B. (Moisés també tindria alguna cosa a dir). Però la temporada passar, vam avorrir a les ostres!!, i francament, molt em temo que aquesta temporada ens passarà el mateix. Tant de bo no es mengi ni els panellets.

L'"AMIC" CAMPS 12 Aug 2009 12:00 PM (15 years ago)

Ho trobo genial...

Les meves veritats View RSS